fer fort el Bloc - 2007/06/25 22:08
Jo estic per fer fort el Bloc i fent visible la corrent social cristiana o demòcrata cristiana. Evidenciar eixa força al si del partit valenciansta amb més possibilitats.
Jo amb molt de gust votaria una UDPV (no ho tinc clar amb UxV), però crec que el moment de dipositar la papereta em pot el "vot útil" que tant de mal fa a la democràcia, pero que és necessari per fer partits forts.
Una vegada, com deiz un anterior forer, s'evidenciar un Bloc amb vocació de majoria ja seria el moment d'altres aventures. De moment, tot i tapar-nos el nas amb Compromís, cal fer fort el Bloc.
Un apunt: Enric Morera va ser l'únic diputat de l'opsició que va "jurar" a les Corts (segons vaig llegir al Levante-EMV). Tot un símptoma.
The administrator has disabled public write access.
unió
Usuari expert
Re:fer fort el Bloc - 2007/06/26 19:58
Pense que estic d´acord amb tu en quant a UDPV però quan de temps haurem de votar al "vot útil"? Per cert porte temps volent escriure que m´alegre molt que ONV, segons un usuari, continue endavant. Pense que junt a ENV es la millor opció política del blaverisme, i tant de bo substituiren a les altres forces més radicals en un futur no molt llunyà.
The administrator has disabled public write access.
Soca
Admin
Re:fer fort el Bloc - 2007/06/26 21:41
disculpeu la meua poca "traça" amb els ordinadors i he obert un tema sense voler.
De totes meneres, una cosa. Sovint participe a valenciansme.com i me n'adone que ho ha prou gent interessada amb la part més cristiana del nacionalisme valencià, per dir-ho d'alguna manera.
Perquè no hi ha pmassa moviment en este fòrum. M'agradria fugir d'alguns ocupats per xiquetes que sols es dediquen a dir si és millor el Bloc o que si són balvers i ERPV és lo únic vertader...
¿perquè no "funciona" este fòrum? ¿Perqué la plana d'UDPV està tan morta?
¿Fa falta ajuda? ¿Quina ajuda podríem aportar novatos i sense massa experiència?
The administrator has disabled public write access.
admin
Admin
Re:fer fort el Bloc - 2007/06/27 09:53
Pel que fa a l'UDPV, la pàgina web servix com a mitjà de comunicació oficial. I si l'entitat no genera més "informació" que la que genera, és normal que la web s'actualitze al nivell que s'actualitza.
I pel que fa a este fòrum... ara mateixa estem contribuïnt a que no estiga mort. Els "novatos" que dius tu podeu contribuir com ho estàs fent, publicant posts i generant debat.
Si voleu, també podeu enviar notícies relacionades amb la democràcia cristiana i el valencianisme. I en un futur, fins i tot podríem mirar de crear la figura dels redactors (poder penjar notícies directament) tot és qüestió de temps i de ganes.
Salutacions.
The administrator has disabled public write access.
Soca
Admin
Re:fer fort el Bloc - 2007/06/27 22:59
Sense voler polemitzar ni "cremar":
Som quatre gats els que pensem com nosaltres i estem fora del PP. O siga, res de bo... tots en la frontera i mal vistos pels "cristians" peperos i pels "catalanistes" que ens diuen "beatos".
Molt sovint em trobe així.
PS: Per cert, he vist a la plana principal de valenciansme.com un post molt interessant que no he vist reproduït (o no he sabut trobar) ni ací ni en UDPV:
TRES SEGLES DESPRÉS DE LA NOVA PLANTA escrit per Administrator dimecres, 27 juny de 2007 Reflexions a propòsit del III Congrés d’Estudis Personalistes, dedicat a “La qüestió nacional valenciana (1707-2007). Una revisió crítica”, en el tres-centé aniversari del Decret de Nova Planta
El bon patriotisme és un sentiment dolorós perquè implica sempre una insatisfacció. Voldríem el nostre País millor que no com el trobem. Manuel Sanchis Guarner, La llengua dels valencians
Tres segles després de la Nova Planta, els valencians ens trobem en vies de recobrar la nostra consciència nacional i de veure reconeguda la dignitat que posseïm com a poble, tant en el vessant lingüístic i cultural com en el jurídic i polític. Al cap de dos mesos de la batalla d’Almansa, el Decret promulgat pel rei Felip V el 29 de juny del 1707 suprimia l’ús públic i oficial del valencià i abolia els Furs del Regne. “Por justo derecho de conquista” —no ho oblidem—, el nostre País quedava assimilat i sotmés a les lleis, usos i llengua de Castella. Les conseqüències negatives del fet varen ser tals que la memòria col•lectiva dels valencians encara se’n fa ressò amargament.
Cal tenir en compte, sens dubte, que la centralització de la monarquia hispànica i la castellanització de les elits dirigents venien de lluny, i també que eixe procés ja havia suscitat una dèbil, però mai no estroncada del tot, reacció patriòtica, la qual va prendre cos, les centúries successives, en la Renaixença i en el valencianisme polític. Després del colp brutal del franquisme, perllongat durant quatre dècades, la reivindicació nacionalitària del País Valencià ha patit, en el nou context democràtic, una ferida no menys sagnant, des del punt de vista de la psicologia social i la cohesió comunitària: el conflicte identitari, el qual, mai no plantejat fins aleshores en l’escena pública, ha dividit profundament la societat valenciana i ha entrebancat la presa de consciència nacional, la recuperació lingüística i la vertebració política.
Superar eixe conflicte, en la seua doble dimensió ideològica i sociològica, constituïx, per tant, un objectiu prioritari en qualsevol projecte raonable de reconstrucció nacional. És a partir d’esta convicció que s’ha desenvolupat, al llarg dels darrers vint anys, l’anomenat “valencianisme dialògic”, en sintonia teòrica i pràctica amb el personalisme comunitari. Aquesta renovada concepció del valencianisme, plena de virtualitats, ha influït ja de manera decisiva en la configuració actual de la nostra societat, i orienta les reflexions que oferim a continuació.
El marc de la globalització i la via postmoderna
Com s'esdevé arreu del món, els valencians estem immersos en un procés accelerat de globalització econòmica. Aquesta, amb el concurs de l’individualisme pragmàtic i mercantilista que l’acompanya, comporta una tendència fortament uniformitzadora en l’àmbit cultural. Les nocions de persona i comunitat, centrals per a Mounier o Maritain, Berdiàiev o Buber, Marc o Rougemont, semblen cada vegada menys resistents a les d’individu i massa social, i a això contribuïx, sens dubte, l'anomenat "pensament feble", característic de la postmodernitat decadent.
El "nacionalisme ortodox" valencià, teoritzat sobretot per Joan Fuster al voltant de 1960, s’autoconsiderava l'únic racional. Esta visió pretesament científica, basada en el positivisme i el marxisme, però que incorporava amb poca coherència el llegat del romanticisme, volia ser la resposta moderna i il•lustrada a la "qüestió nacional". Tanmateix, podem preguntar-nos si no constituïx, inconscientment, un fruit amarg d'Almansa. I és que l'aproximació fusteriana —quasi purament lògica, "geomètrica", i per tant rígida— al fet nacional, ¿no ve a coincidir, en el fons, amb les idees "franceses" i els processos uniformitzadors que Felip V representava en aquells moments, enfront del pluralisme cultural i jurídic de l'Europa del Toisó d'Or i dels Habsburg? La resposta, segurament, ha de ser afirmativa, si tenim en compte el trencament del modern nacionalisme valencià amb la tradició anterior (foralista i valencianista), el seu distanciament respecte dels sentiments populars, la seua militància racionalista tendencialment atea… el seu "despotisme il•lustrat", en definitiva.
Per contra, la filosofia postmoderna, enfront d'eixe universalisme abstracte, negador de les diferències i àdhuc dels sentiments, posa en relleu la importància del que és particular, dels "fragments" de la realitat; enfront de l'exclusivisme del logos, dóna espai al símbol i al mite; revaloritza la tradició i l'experiència religiosa. Es tracta, així, de replantejar la polèmica al voltant del fet nacional valencià des d’un pensament postmodern no atomitzador ni nihilista, decidit a edificar el cos social i polític amb la salvaguarda i potenciació dels guanys de la modernitat —l’autonomia individual, la democràcia, els drets humans—, i alhora a corregir-ne les apories i dèficits mitjançant la reapropiació dels elements provinents del món premodern que han sigut bandejats de forma unilateral —els sentiments, les identitats, les comunitats i els grups no contractuals. Aquests, irreductibles a l'homogeneïtzació pel fet que formen part integrant del món vital dels humans, exigixen a hores d’ara una ubicació digna en el pensament teòric, en l'experiència personal i en l'organització social i política.
Des de l’òptica valenciana, esta revisió filosòfica, que té com a base una raó pràctica rehabilitada costosament al bell mig dels terribles sotracs del segle XX, pot contribuir a dissoldre les inèrcies antiintel•lectuals enquistades en unes classes populars preses de l’autoodi més profund, així com també a la necessària catarsi d’un pensament nacionalista dogmàtic per unilateralment intel•lectualista. Es tracta d'una via que permet mirar cap al futur sense caure en claudicacions conformistes ni tampoc en plantejaments irreals, abocats al derrotisme, al victimisme i al rancor.
El diàleg entre la modernitat ferida i una tradició identitària no tradicionalista, o siga, oberta experiencialment i històricament a una crítica permanent, troba un ressò creixent en l'actual filosofia social i política. En este sentit, el pensament personalista es distingix netament del liberalisme i del comunitarisme estrictes —puix que concep la persona com a arrelada i irreductible alhora— i convergix així amb autors d'orientació filosòfica diversa: Ch. Taylor, W. Kymlicka, R. Dworkin, J. Rawls, J. Habermas, entre altres. De manera més precisa, el personalisme aposta decididament per construir la utopia —a partir del fragment, però, renunciant a tot intent d'absolutització homogeneïtzadora. Per això, a fi d'obrir nous espais d'humanitat solidària, propugna una diversificació del lligam social que contrareste l'abstracció en el dret i el capitalisme en l'economia, basats tots dos en la categoria individualista del contracte.
El valencianisme dialògic
En el nivell de la praxi, l’opció per un nacionalisme cívic i arrelat —ensems plural i reinvidicatiu, preocupat tant per la construcció del demos o societat civil com pel retrobament de l'ethnos o comunitat cultural— és indestriable de l’opció per un valencianisme diàlogic.
Cal recordar, però, que aquesta no fou la via oberta pel “nacionalisme ortodox”, fusterià. Efectivament, els models conflictuals d’explicació de la realitat social, inspirats en bona part en el marxisme, havien estat gairebé els únics utilitzats per la intelligentsia progressista valenciana. Des d'aquests paràmetres, l’apel•lació al diàleg era tinguda per supèrflua / idealista / acientífica, la qual cosa determinà una desconnexió respecte del pensament contemporani més evolucionat (basat en la categoria d'intersubjectivitat) i també respecte a alguns conceptes pertanyents a la tradició política pròpia (com ara la noció foral de pacte o l’humanista de concòrdia, desenrotllats respectivament per Francesc Eiximenis i Joan Lluís Vives). Tot plegat desembocà en l'anomenada “Batalla de València”, transsumpte d’una transició traumàtica i domesticada per les forces polítiques i socials hegemòniques —el poders fàctics i l’esquerra estatal— i preludi de l'Estatut d'Autonomia de 1982, amb un balanç favorable a les tesis anticatalanistes, que, tot i sancionar aspectes cabdals com la integritat territorial del País, el valencià com a llengua pròpia, el dret d'autogovern i la nacionalitat valenciana, va ser fruit d’un consens fàctic entre aquelles forces, i no del consens racional que hauria d’haver sorgit d’un debat autèntic, d’una “comunicació lliure de domini” —per emprar l’expressió habermasiana— al si de la societat valenciana, amb els consegüents dèficits de legitimitat formal i material.
En efecte, cal no oblidar els fets gravíssims, de caràcter radicalment antidemocràtic, que expliquen la gènesi de l'Estatut de 1982. Per un costat, la situació de violència física i moral existent en aquell període a la ciutat de València i la seua zona d'influència: actes de terrorisme, conculcació de la llibertat d'expressió, incitació a l'odi, manipulació i intoxicació informativa per part d'influents mitjans de comunicació… tot això, com ara sabem, dissenyat o tutelat des de determinats despatxos de Madrid. D'altra banda, la reconducció del procés estatutari duta a terme pels partits estatals amb despreci a la voluntat democràticament expressada pels Ajuntaments valencians, que havien optat per la via de l'art. 151 de la Constitució espanyola, incorrent inclús en il•legalitat formal. I, no cal dir-ho, l'intent de colp d'Estat del 23-F, iniciat precisament a València, i el seu impacte social i psicològic sobre la classe política i el conjunt dels ciutadans. Estos vicis del consentiment democràtic revelen que l'autonomia del País Valencià havia esdevingut una "qüestió d'Estat", i els seus drets varen ser sacrificats en ares d'una determinada idea d'Espanya i de la seua "estabilitat".
És precisament en aquest context tan advers que cal valorar el paper jugat per la denominada “tercera via”, que s’obrí amb l’assaig d’Eduard Mira i Damià Mollà De impura natione (1986) i continuà amb el llibre col•lectiu Document 88, atés que ha possibilitat un aggiornamento de la qüestió nacional a partir de l’afirmació del nexe entre les ètiques dialògiques i la legitimació del sistema juridicopolític, alhora que ha permés, amb gran profit per a la societat valenciana actual, una oportuna recepció dels principis del valencianisme republicà, basats en un compromís de no agressió entre les diverses opcions nacionalistes i en l’acció conjunta enfront de l’absorció cultural i en pro del reforçament de l’autogovern. D'altra banda, hi ha confluït la revisió crítica —pluridisciplinar, rigorosa i serena— del llegat fusterià, la qual ha aportat importants contribucions en els camps de la llengua, la literatura, la història política, l'economia o el dret.
Sens dubte, la influència cívica i política del valencianisme dialògic s’ha fet palesa a l’hora de començar a tancar una de les pàgines més tristes de la transició: el conflicte lingüístic. En eixe sentit, la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el 1998 (constituïda finalment l’any 2001 i dotada del màxim rang institucional per la reforma estatutària de 2006) ha esdevingut la fita cabdal del procés, per tal com ha fixat un marc per a l’entesa dels valencians a partir de la defensa d’un particularisme historicopolític i afectiu valencià quant a la denominació de la llengua compartida amb Catalunya, Balears i altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó, i la paral•lela assumpció d’un model propi que ha pres com a referent d’oficialitat les Normes de Castelló de 1932, fruit del pacte històric dels valencians en l’etapa republicana, les quals continuen mostrant, setanta-cinc anys després, la seua vigència.
Certament, la societat valenciana ha esdevingut més integrada i més madura al llarg de les dues darreres dècades, en un procés que deu molt a les noves generacions, alienes als traumes politiculturals d’èpoques anteriors. És ben significatiu que el fet que Joan Fuster entrara a formar part del Consell Valencià de Cultura, mentres que, anys després, Xavier Casp es convertia en membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Però encara no s'ha produït una reconciliació completa entre les diverses sensibilitats valencianistes, i la fràgil independència de l'Acadèmia continua vigilada de prop pel poder polític... Tot això impedix realitzar encara una síntesi satisfactòria entre demos (l’element democràtic o societari, propi de la modernitat) i ethnos (l’element cultural o comunitari, d'arrel medieval).
Nació valenciana i federalisme integral
Preservada l’entitat juridicopolítica, queda molt de camí a recórrer per a retrobar la identitat comunitària (nacional) dels valencians. I això malgrat que la reforma íntegra de l’Estatut aprovada l’any 2006 es publicite com el punt i final de totes les aspiracions d'autogovern i, alhora, com a manifestació de la presumpta maduresa de la classe política valenciana, suposadament pionera i lleial a l’hora de plantejar una reforma institucional “al més alt nivell” dins del marc constitucional, operació que les dues forces polítiques majoritàries han utilitzat per a netejar la mala consciència del seu protagonisme en el procés que conduí a l’Estatut de 1982.
En conjunt, la reforma estatutària de l’any 2006 s’ha traduït normativament en un Estatut aigualit i poc democratitzador. D’una banda, la referència que s’hi conté a la derogació del Decret de Nova Planta de 1707 i al dret foral del Regne de València com a elements de la consciència comunitària o nacional no s’acompanya d’una reivindicació suficientment vigorosa dels drets històrics per a expressar el caràcter originari de l’autogovern entés com a “soberania pactada” en el context d’un Estat plural i asimètric, fent ús del propi marc constitucional (disposició addicional primera). Per contra, la reforma íntegra de l’Estatut té com a resultat un autogovern dèbilment augmentat per falta de convicció en el fet diferencial i històric que encarna la nacionalitat històrica valenciana i, consegüentment, perfectible dins del marc d’un renovat joc d’equilibris territorials a Espanya, regit pel principi uniformitzador del “café para todos”, a través de la dubtosa via que obri la disposició addicional segona de l'Estatut —la coneguda com a “clàusula Camps”, reveladora d'un complex d’inferioritat marcadament provincià.
D’altra banda, l’acord polític confegit pels dos partits majoritaris que ha donat a llum el nou text estatutari, ha privat novament als valencians de pronunciar-se a través d’un referèndum confirmatori —el qual, paradoxalment, constituïx un requisit imprescindible per a qualsevol ulterior reforma de la norma institucional bàsica—. Així mateix, tot i atorgar al President de la Generalitat la facultat de dissoldre les Corts i la possibilitat que se’n deriva de comptar amb un calendari polític propi, ha eludit altres propostes per a millorar la qualitat democràtica del nostre autogovern, com ara la reforma del sistema electoral en favor d’un major pluralisme, la qual cosa suposa un clar estancament, o millor dit, una reculada perniciosa en les aspiracions de majors quotes de participació sociopolítica i de llibertats democràtiques per al poble valencià cara al segle XXI.
Preservar la identitat de la comunitat nacional valenciana és un deure moral i un dret col•lectiu que no s’oposa gens als drets individuals ni al deure general de solidaritat. Menys encara a l’autodeterminació, categoria fonamentada en la legitimació democràtica del govern i definidora d’una consciència nacional transversal, no excloent, sinó inclusiva d’altres identitats i, per tant, no necessàriament identificable amb l’independentisme i la paral•lela construcció d’un marc estatal propi, sinó més aïna integrada en la perspectiva d'una Europa dels pobles; i, en qualsevol cas, superadora de la concepció dels valencians com a part de l’Espanya nacionalment unificada, és a dir, “reduïda” a Castella, com diu sense pudor el Decret de Nova Planta.
El subjecte bàsic de sobirania o de voluntat política és aquell del qual emanen els distints pactes polítics originaris i creadors de l’ordre institucional i jurídic, com ara l’actual ens autonòmic valencià al si de l’Estat espanyol. És així com l’assumpció raonada d’una nació valenciana dota a aquesta de precedència respecte a la instauració del contracte polític de convivència, plasmat a hores d'ara en la Constitució espanyola de 1978 i el vigent Estatut d’autonomia. El dret a l'autodeterminació sorgix, per tant, dels drets històrics, entenent aquests, no com a privilegis feudals, ans com un a priori material més d'entre aquells que conformen la personalitat històrica originària d'un poble. Des d'un jusnaturalisme moderat (institucionalista) s'ha pogut defendre la compatibilitat entre drets històrics i Constitució (Herrero y Rodríguez de Miñón), la qual cosa implica abandonar l’unitarisme jacobí i assumir plenament el caràcter plurinacional de l’Estat.
Quant al marc europeu, apel•lem a una noció intrínsecament lligada a la filosofia personalista: el federalisme integral, europeista i cosmopolita plantejat per Denis de Rougemont o Alexandre Marc, els quals, considerant el cas històric de Suïssa, primen l’exigència d’aprofundir en les estructures democràtiques de representació mitjançant una major participació ciutadana, des d’un entramat territorial i institucional regit pels principis de subsidiarietat, autonomia, cooperació i solidaritat. Aquesta visió —amb connotacions pioneres pel que fa a la sostenibilitat ecològica de l’activitat humana i al diàleg intercultural— té la virtualitat d’abordar frontalment la crisi de l’Estat-nació clàssic, tradicional depositari absolut de la sobirania, mostrant la urgència de parcel•lar el poder polític per mitjà d’una “sobirania compartida” entre l’Estat, les entitats supraestatals del tipus de la Unió Europea i els ens infraestatals —comunitats autònomes a Espanya, Länder a Alemanya, cantons a Suïssa... Esta concepció deixa enrere la formulació moderna de la sobirania, entesa per Jean Bodin com un tot increbantable durant el Renaixement i consagrada pel Dret internacional públic amb la Pau de Westfàlia (1648).
I més enllà dels límits d'Europa, en els debats actuals sobre el cosmopolitisme i l'orde mundial, la proposta federalista del personalisme sembla igualment pertinent. Arribats a este punt, cal recordar que la democràcia és quelcom més que un mecanisme numèric, formal o accidental. És, sobretot, una filosofia de la convivència, una ètica i un humanisme, que ha de possibilitar el retrobament col•lectiu de les nacions a partir de l’afirmació conjunta de la ciutadania i del vincle social. Com va afirmar el professor Vicent Franch el passat 25 d'abril, els valencians —en realitat, però, tots els pobles— necessitem més democràcia, més identitat comuna i més horitzó humanista. El moviment personalista hi aporta una tradició viva i plural, que vol integrar pensament i acció, persona i comunitat, nació i orde cosmopolita.
València, 29 de juny del 2007 Grup d'Estudis Personalistes Departament de Filosofia del Dret, Moral i Política - Universitat de Valènc
The administrator has disabled public write access.
admin
Admin
Re:fer fort el Bloc - 2007/06/28 16:26
Efectivament el company Fuset se'ns ha avançat! Eixia publicat hui a tots dos llocs (udpv.net i cristians.net)
Vinga animeu-vos a participar!
The administrator has disabled public write access.
Quan portem pràcticament un mes des que hem començat este any 2012, un any que va a ser molt dur per a tot el món i especialment per als valencians que anem a patir els efectes dels temps de balafiament passats, alguna cosa pareix que es moga al si de tot el valencianisme.
