llegint a Pujol pensava en el cristianisme - 2008/03/15 01:47
Estava llegint les memòries de Pujol (edit. proa, molt recomanable) i s'em passà pel cap la importància que en un moment determinat i a un país determinat en té el cristianisme com eina cívica, política i social. El món pujolià de la transició es desenvolupa a un cristianisme despert de la ma d'un catalanisme ben fundat (fundat en sentiment, en interessos i en idees). De fet, la vida de Pujol i la vocació política d'este homenot del país veí i germà s'expliquen des de valors cristians, i juntament amb ell la d'altres noms ben rellevants del catalanisme moderat, valent contra la dictadura, inteligent en tots els sentits. Confese que he anhelat tindre a l'abast hui i en la meua nació una força i un cabdal d'idees i d'ètica personal i pública tan important com és el cristià (pensem en tots els seus filòsofs contemporanis, en tots els seus assagistes socials, científics, pensadors, modernitzadors...) que ajudà a espentar la reconstrucció d'una nació en temps de dictadura i en contra del nacional-catolicisme regnant i d'una part substancial del clero present a tot arreu. Pensava en això i el paper fonamental que ha tingut i en el pudor, en la vergonya que es té ara per enllumenar una ideologia moderna, actual i vigent amb el cristianisme. Potser algú m'al·legue que llavors l'esglesia catalana era catalanista i la valenciana ni ho era ni ho és, gens més absurd. Per escomençar l'esglesia catalana d'aquell moment com podem comprovar per testimonis del mateix autor i d'altres tants n'era bàsicament retrograda a aquell país, imperava allí també el nacional-catolicisme. En segon lloc no tots els que s'acostaven a aquella manera de pensar i creure del cristianisme de base esdevingueren fervorosos practicants, fidels i acrítics seguidors de la religió, sí és veritat que en bona part acollien en els seus ideals trets i elements d'innegable caliu cristià. Per últim al nostre país n'hi han hui, com sabem ben bé, exemples lloables i emocionants de molts religiosos i deixebles laics de Crist que simptonitzen amb un gran espèrit amb la voluntat nacional valenciana i la seua cultura, i per suposat també són rellevants, encara que prou desconeguts, els rotgles, fòrums de reflexió, grups jovenils, aplecs i moviments socials, escoltas, d'ajuda, i en fí de base que són sensibles als problemes moderns, a tot lo que siga valencià i a les idees de justicia i de fer una societat millor i més nostra. Pensant això em paregué, obviament, que el que hi ha en este moment és un prejudici molt clar (i alhora justificat, vist el tarannà de la Conferència episcopal, de gruixos poders i corrents dins l'esglesia) contra tot allò que siga la veu catòlica i els seus continguts, però és este lògic prejudici un menyspreu molt gran i un error molt greu contra el que representa el cristianisme de base i ja no digam un cristianisme molt valencianista que és tan orfe en molts sentits com el nacionalisme valencià en el panorama polític imperant. Què hem de fer?? Bé, no n'hi ha resposta senzilla, com a quasi tots els problemes existents en este món, però crec que una de les claus pot ser llevar-li les armadures, les vestidures i els tabús al cristianisme, llevar-li la part dogmàtica, la part eclesial que abraçarem els que vullgam, els que trobem el sentit esperitual final que n'hi ha al final del camí ètic i doctrinari del cristianisme (dels cristianismes per ser justos i plurals).
Les idees de Jesus i les que han tret al damunt la taula els millors pensadors i sociòlegs cristians són pel comú naturals, senzilles i alhora amb molt de fons i molta molla, en realitat admirables per a molts dels nostres consciutadans de diferents tendències, edats i condicions , amb moltes conseqüències i explicacions als problemes diversos que se'ns plantejen en la formulació política, en l'estructuració del país que volem ser, els problemes socials i el referent personal que busquem cada un de nosaltres, fins i tot en el sòl sobre el que assentar la nostra realitat nacional valenciana.
El que cal, per tant, és estendre-li una ma al cristianisme de base, al que simptonitza amb nosaltres, no deixar per vergonyes provocades, induïdes i acomplexades de reclamar i explicar lo cristià com a model públic i privat i sobretot fer entendre, que més enllà de la Fe i de les conviccions religioses i trascendents que alguns sentim, la doctrina cristiana pot ser assumida per sí mateixa, els valors ser presents i defensats sense que implique posar-se una etiqueta confesional eclesial, que hi ha una validesa programàtica amb veu pròpia, amb motius er ser reivindicada, escoltada i posada en marxa i que eixa sensibilitat pot crear un programa polític, un model i pot servir i de fet es fa servir per alguns per a una reivindicació del país com expressió d'un Poble (el Valencià).
The administrator has disabled public write access.
