Francament som molts els cristians i no cristians els que desitjaríem una jerarquia catòlica més dialogant, la realitat quotidiana, però, no s’hi mostra al nostre favor. Cada dia, observem l'escalada verbal dels bisbes catòlics espanyols i el recolzament que reben del bisbe de Roma, que com tothom sap, presideix l'Església en la Caritat, uns amb estupor, altres amb indiferència i molts amb crispació.

En principi cal dir que l'estratègia ¿pastoral? de la gran majoria jerarquia catòlica, encapçalada pel Papa actual, està adreçada a recuperar a Europa un espai polític d’influència, tot i el seu palès retrocés en els àmbits polítics i socials de vell continent. L'experiència polonesa, aportada per l'anterior papa , l'assentament del poder de la dreta cristiana als EE.UU  i  avenç de fonamentalisme islàmic, han estat els eixos fonamentals en que s'ha basat aquesta nova estratègia, malgrat que Joan XXIII i Pau VI, varen establir uns criteris ben diferents d'actuació i fins i tot, d’un cert allunyament dels partits democristians.
 
Per altra part, cal tenir en compte també, el fet de que l'acceptació dels valors formals de la democràcia, així com el sistema d'economia de mercat, per part de l'esquerra europea, ha deixat sense discurs polític a els partits de la dreta, la qual cosa ha provocat que les senyes d'identitat de l'esquerra i de la dreta resten difuses i no remarquen explícitament la frontera entre unes feroces i altres. Per tant no ens ha d'estranyar gaire, que amplis sectors de la dreta es vegen seduïts per l'actual discurs moralitzant de la jerarquia catòlica, si més no,  en allò que fa referència a la família i a la protecció de la vida, tot recorrent a doctrina més tradicionalista.
 
La veritat és que som davant una situació de crisi en la què tothom s'hi troba insegur, especialment l’església que en la seua immensa majoria, no ha paït encara, algunes qüestions que són habituals en el modus vivendi de la societat. Laïcitat, igualtat de sexes, noves formes de convivència familiar, etc. són els àmbits escollits per a la nova creuada.
 
Ara per ara, ens trobem de front a una jerarquia catòlica aïllada, que intenta imposar per la via del BOE, allò que s'ha d'imposar, en tot cas, des de la lliure voluntat de cada persona i en conseqüència, amb una actitud que posa en perill els mateixos fonaments del sistema democràtic.  Al mateix temps, podem observar als partits de la dreta, a Espanya el PP, amb una actitud, tímida en defensa dels drets democràtics, i per tant, de mútua complicitat. Cal, si més no, comprovar com mentre a Espanya ha governat el PP, el discurs de la jerarquia ha estat més moderat, o com al País Valencià on, en centres dependents de la Generalitat Valenciana, s'investiga amb cèl•lules mare i no hi passa res. L'església sap que la dreta sempre serà garantia d'arrelentiment dels avenços i la dreta sap que l’església té encara certa capacitat per a bastir discursos conservadors i per a mobilitzar als segments socials més contrariats i insegurs. Una vegada més estem al davant, d'un matrimoni al que la història ens ha acostumat sovint. Dreta-Església, dos realitats a la recerca de discurs ideològic i d’espai polític de supervivència. En aquest camp, ja s'ha dit des del Vaticà: l'experiència d'Espanya esdevé vital i un retrocés en les polítiques actuals als espais més conservadors, serien una bona lliçó a Europa i sobre tot, a Sud-àmerica.
 
La realitat és aquesta, se mire com se mire, malgrat que quan s’observa amb deteniment siga tota un altra cosa, tot i els esforços de la jerarquia catòlica per a ocultar-la fent servir actes triomfalistes  farcits enyorança del nacional catolicisme. En l'actualitat l'església és una realitat molt més plural del que està disposada a acceptar la seua jerarquia, i malgrat que al seu si, no es fan eleccions, que poguessen certificar aquesta pluralitat, si que tenim al nostre abast estudis sociològics que demostren aquesta afirmació, una i ben significativa és que en enquestes recents, la majoria de l'electorat del PSOE, es manifesta com a cristians, o que en una societat on més del 80 % es declaren creients, més del 60 % es manifesten a favor del matrimoni entre persones del mateix sexe, sense comptar les persones, grups, comunitats, preveres i teòlegs tots membres públics de l’església, que manifesten obertament la seua disconformitat amb la línia actual dels bisbes.
 La societat actual s’ha dotat de sistemes d'organitzatius i legislatius complexes per a garantir  els drets i deures de tots els ciutadans i ciutadanes. L’ esquema social on l'església era l'element legitimador de les accions dels governants,  on ella establia els límits morals del legislador, ja és un record del passat. Ara, en tot cas, són els ciutadans i les ciutadanes els que refrenen i ratifiquen la legislació, per mitjà de eleccions democràtiques i serà a la consciència i voluntat dels electors on s'haurà de dirigir l'església, en aquest cas emparada en el dret democràtic a la lliure expressió, per a que el seu missatge tinga conseqüències legislatives.
 
Certament l’església actual, o si més no, la seua jerarquia, ha optat pel model tradicional  moralitzador, tot intentant, pel camí més curt, que els seus postulats entren de ple en el debat polític a la recerca d'espais d'influència que li asseguren, molt especialment, un espai visible de poder i  un status de privilegi, sobre tot, en el sistema educatiu i en el seu finançament mitjançant els Pressupostos de l’Estat.
 
Però aquesta actitud de l'església s'hi torba amplament deslegitimitzada, no tant sols per la sensibilitat i la realitat democràtica, sinó pel mateix Evangeli, tot i que estem davant d'un textos que no son en absolut moralitzants sinó un anunci alliberador. que pretén influir en el cor de cada persona, no imposant o prohibint actes concrets sinó transformant actituds vitals.  De que serviria que un empresari estigués molt convençut que l’avortament és un atac a la vida humana, si aquest mateix empresari no contracta, per sistema, a dones, pel fet d'estalviar-se els problemes laborals que pot generar la gestació i la maternitat?. I què dir d'aquells que eixen al carrer contra el matrimoni homosexual i pel model tradicional de família i mantenen relacions extramatrimonials ?. O la mateixa doctrina de l’església que entra en contradiccions tant flagrants, com ara defensar la pena de mort, en segons quins casos i estar en contra de l'avortament en qualsevol circumstància?

Enric Capilla
BLOC Nacionalista Valencià