Àsia és el gran repte de l'Església del futur. Un continent on el catolicisme segueix sent una gota en l'oceà del budisme, hinduisme i islamisme. Roma no va ser capaç de conquistar el continent de l'espiritualitat. Ho van intentar fa segles els jesuïtes, capitanejats per Mateo Ricci i companys. Però Roma, temerosa que diluïren la fe en la inculturació li ho va prohibir. Segles després, els jesuïtes tornen a Àsia, a Xina, a la Índia i al Japó de mans del seu nou i flamant Prepòsit General, Adolfo Nicolás. Castellà de naixement i asiàtic d'adopció i cor. Una figura que reuneix dots de govern, un carisma esborronador i una espiritualitat passada pel gresol oriental.

La seua elecció sorprèn. No tant perquè no estiguera entre els candidats millor col·locats (el seu nom venia sonant des de feia anys), quant pel coratge del que van fer gala els 217 electors a l'hora de designar-lo. Exhibint una obediència “perinde ac cadaver” (fins a la mort), com els demanava el Papa, i una total llibertat.

Amb la santa llibertat dels fills de Déu, els jesuïtes han optat per un Arrupe bis. Han agafat al vol l'oportunitat que els brinda la Història de completar el generalat del Prepòsito basc, interromput per la malaltia i pel papa, que mai el va voler ni el va entendre. I, ara, anys després, els jesuïtes tanquen el cercle amb Adolfo Nicolás. Altre Arrupe, per a col·locar a la Companyia en la graella d'eixida de la conquesta del segle XXI. Sempre AMDH (ad maiorem Dei gloriam).

Sempre profètics, arriscats i a l'avantguarda. Quan l'Església es tanca més que mai. Quan la segona involució fa furor. Quan, a Roma i a Madrid, els jerarques tanquen files, escorats a la dreta, negats al pluralisme i amb les orelleres posades en els privilegis del passat i de l'Església de cristiandat, la Companyia trenca files, s'obri al món i tria com a pilot a un Prepòsit experimentat, amb arrels europees però cos asiàtic.

Com l'arbre de Jesé, els jesuïtes floreixen de nou. Però en Orient. Amb les arrels a Roma, a Europa i a Occident, on tenen les seues grans obres, el seu passat, la seua gloriosa història, el seu poder i la seua influència. Però també els seus mites i els seus enormes errors. I amb les branques, grans i frondoses, a Àsia.

L'arbre de Jesé plasmat en el seu Prepòsit General. Amb arrels palentines, de la Castella profunda, de Roma i d'Europa. Però encarnat tota la seua vida a Àsia. Sobretot a Filipines, cor catòlic asiàtic i a Japó, etern somni ecumènic de Sant Francesc Xavier. En l'Àsia que mira a l'Índia, on més creixen, i amb la vista posada en la Xina, l'altre somni de l'inculturació, que quasi aconsegueix el matemàtic jesuïta de l'emperador, Mateo Ricci, frustrat per Clement XI en 1704.

Des de llavors, la Xina segueix en el cor dels jesuïtes com un imant. Disposats sempre a reconquerir-la per a l'Església. Seguint les petjades de Ricci i companys. Però, aquesta vegada, amb la benedicció o, almenys, amb l'anuència del Papa Benet XVI. Un Papa fet de la mateixa pasta que els jesuïtes. Un Papa que admira als seus grans teòlegs. Un Papa conscient que els soldats de Déu han d'obrir bretxa. I per a això han d'estar a l'avantguarda.

I el Papa Ratzinger ho sap. L'única cosa que els demana és prudència. Per a acompassar el pas lent del comú dels fidels al galop dels marines de Crist. Això va ser el que els va demanar en una carta dirigida a l'anterior Prepòsit, pare Kolvenbach: obediència cega a Roma, comunió total i sana doctrina. En tres camps concrets: el diàleg interreligiós, l'opció pels pobres de la Teologia de l'Alliberament i la moral sexual, centrada en la indisolubilitat del matrimoni “natural” (entre home i dona i, per tant, tancat a les parelles del mateix sexe). Eixos seran temes tabús durant aquest pontificat. En la resta, a volar en ales del bufit de l'Esperit.

I com no podia ser d'altra manera, els jesuïtes han tancat files entorn del Papa savi i teòleg. Però fent gala de llibertat summa i d'independència total. Sense falses adulacions. Apostant pel bé de l'Església del futur. Sense mirar arrere. Disposats a dur a la institució pel camí del rent en la massa, després de renunciar als privilegis de l'Església societat perfecta.

I amb eixa santa llibertat van triar com General al més “progressista” de tots els eventuals candidats al càrrec. Un profeta, com Arrupe, amb els peus en el sòl, l'equilibri d'un home savi, la maduresa dels seus ja molts anys, l'espiritualitat que Orient dona com ningú i el llanç dels quals confien en Déu. Un magnífic pont entre les dues grans cultures, entre Orient i Occident, amb capacitat de Govern contrastada i absolutament fiable per a la Companyia. Potser no tant per a la Curia romana i per a la seua ala cardenalícia més conservadora que ja el va vetar, fa uns anys, per a rector de la Universitat Gregoriana. Set tasses per als guardians immobilistes de la fe.

La Companyia es llança al futur asiàtic, sense trencar amarres amb el passat occidental. Amb un generalat pensat per a una dècada més o menys. Després de 25 anys de Kolvenbach, es volia un mandat més breu, que prenga mesures i decisions. Un home que no siga massa romà, però que sàpia bregar amb la sala de màquines de l'Església. Amb tacte i diplomàcia. Sense cedir, però sense trencar.

De la seua mà, els jesuïtes encaren el nou segle donant una empenta cap a davant. Per a tirar de l'Església. Per a obrir-la als nous vents. Per a traçar camins de futur després de Wojtyla. Perquè la gran qüestió per a l'Església segueix sent, 40 anys després, l'aplicació del Concili Vaticà II. Per a uns, culpable de tots els mals. Per a uns altres, porta tot just entreoberta. I quan l'Església s'enroca, els jesuïtes cerquen un nou “aggiornamento”. I una Església en la qual es puga respirar i en la qual capiem tots. I, entre tots, com deia Sant Ignasi, “anar al fons de les coses”.

Sense eixir-se'n de mare i sense trepitjar l'accelerador a fons, els jesuïtes demanen a l'Església que retire el fre de mà, que el Papa Wojtyla li va posar al Concili. Sense deixar d'escoltar el batec del món modern i secularitzat, amb els peus ben ancorats en una sòlida espiritualitat. Sense convertir a la modernitat en el boc expiatori de tots els mals de l'Església actual. Sense ser “profetes de calamitats”, com deia el Papa Bo.

Sense oblidar la prudència, la Companyia ha optat per l'audàcia. Per un profeta, que no deixa de ser savi. Per un innovador, que no deixa de ser moderador. Per un contemplatiu en l'acció. Per una punta de llança, ben ancorada en la tradició. Un Arrupe para els temps nous. El nou Papa negre és blanc i groc alhora. Blanc de naixença i groc d'adopció. Amb lluminós i carismàtic somriure. I amb un mantó de Manila o "toquilla" multicolor amb la qual solen tocar-se els ancians filipins. Un General que no renuncia a les seues arrels d'ací ni d'allà.

A la mateixa hora que, a Madrid, un jesuïta “conservador” de la vella escola, pare Martínez Camino, era consagrat bisbe pel cardenal Rouco Varela i altres 70 prelats en la catedral de l'Almudena, els seus companys, a Roma, optaven per altre jesuïta “progressista” per a dirigir la Companyia. Signe eloqüent que una Església plural i de tots és possible. I desitjable.

José Manuel Vidal