“Trama i ordit”, d’Antoni López Quiles, és el llibre que va publicar Denes l’any passat “sobre l’aportació de la fe a la literatura valenciana i contemporània”, com diu al subtítol.

Un assaig apassionat i amarg, a la vegada, que va des de la primera renaixença fins a la postguerra. Una obra on s’assomen molts noms gairebé desconeguts per al gran públic (gran públic?). Tot un fum de poetes, d’escriptors, tot un llistat que no sols recull la tradició de la literatura en valencià, sino també valencianista. Una obra abandonada i menyspreada per la crítica i, per tant, obra oblidada i autors despatxats amb pressa i sense ganes. Escriptors -molts d’ells capellans o religiosos, però també laics- que mantigueren viva la flama de la llengua i de la pàtria. Romàntics?

Vicent Boix, Joan B. Escorihuela, Eugeni Almenar, J.M. Puig, Pascual Asins, Francesc Palanca, Salvador Soler, Bernardí Rubert, Jacint Labaila, Lluís Revest, Joaquín García girona, Miquel Duran de València, Eduard Gómez, Daniel Martínez Ferrando, Jacint Maria Musitieles, Enric Duran i Tortajada, Enric Navarro Borràs, Francesc Fullana, Andreu Nogués, Francesc Caballero Muñoz, Carles Ferrís, Pere Vives, Àngel Maria de Arcos, Tomàs i Martí... I també Teodor Llorente, Eduard Genovés, Francesc Martínez Miret, Gonçal Vinyes, Fermí Cortés, Vicent Sorribes, Carles Salvador, Xavier Casp, Francesc de Paula Burguera o el mateix Joan Fuster tenen paraula al llibre i paraula important. Tots ells, més o menys importants, però tots ells honestos a l’hora d’escriure i dir la seua.

És la tradició cristiana que es va mantindre fidel a la llengua –de fet, molts d’ells signaren o aplaudiren les Normes del 32-, perquè com afirma de forma “grossa” López Quiles en la magnífica primera part (“Retrobar el paradís perdut”):

“El manteniment de la tradició kerigmàtica, de la literatura religiosa d’anunci, amb l’estil de barreja d’humil i sublim, s’ha constituït a casa nostra en l’única possibilitat històrica de preservar la llengua escrita; només o majoritàriament es podia escriure en valencià per a parlar de temes religiosos i populars” (pag. 88).

Mentre que la “producció cultural d’alta volada prenia cos en castellà”, tant a la universitat com a la filosofia, la medicina, la història o la química.

I no vull acabar sense referir-me i fer-me meu el desig explícit que feu Abelard Saragossà a la crítica, que a propòsit de l’aparició d’esta obra, recollia el número d’estiu del 2007 de la revista “Cresol”:

“En conseqüència, el llibre també hauria de tindre repercussions entre els capellans valencians, que és la condició d’Antoni López. Si el clero valencià esdevé conscient del paper important que ha tingut en la història del valencianisme ¿no augmentarà la identificació amb el valencià i amb el poble valencià?

En el cas que el treball Trama i ordit siga ignorat en la crítica literària i en l’Església, perdrà el valencianisme, l’Església i, en definitiva, la societat valenciana. Contràriament, si el llibre és analitzat i debatut en escrits públics de les Facultats de Filologia i de les Facultats de Teologia no perdrà ningú i, en canvi, tant el valencianisme com l’Església valenciana poden obtindre guanys”.

Jaume Alba