Podríem atrevir-nos a dir que la religió no té església, però l'església sí requereix de la religió, doncs l'ésser humà no pot viure sense ella.

El patrici romà afirmava que religió és sinònim de por, ocorre quan aquesta s'institucionalitza en forma de teocràcia, es dogmatitza, i és causa de grans injustícies i calamitats com en el seu temps ho van ser les croades, la inquisició, l'esclavitud, etc., depravant la seua raó de fe. Per altra banda, Sant Pau deia que la religió és el més lliure que existeix, sent així que aquesta ha consagrat els exemples de magnanimitat més solemnes i conspicus de la història de la humanitat. El mateix Papa actual, abans d'exercir com a tal, justificava tant les guerres justes com la pena de mort. Avui ja no.

Quan els Bisbes espanyols fan ús de paraules com “leyes inicuas” o “laïcisme radical” per a al·ludir a una possible “dissolució de la democràcia”, em sembla que s'allunyen del concepte de religió.

L'ésser humà sempre ha tingut el "uebo" (com es deia antigament) de trobar-li un significat a la seua existència, així, ha idolatrat, ha adorat tot allò que li era indispensable per a la vida, ha creat divinitats que representaven l'última autoritat sobre els homes, ha cregut en un Déu omnipotent…, aquesta relació de l'esperit del ser humà amb tot allò que precisa afirmar-se per a arribar a una explicació que justifique la seua condició de mortal envers una fi més elevada, i en la qual basa les seues creences, aquesta relació, dic, implica unió, enllaç, és la definició de religió: relligar.

Però, crec que l'església espanyola té un problema, i és Déu. No! No se'm posen a renegar, que ara m'explique: avui dia és una estultícia el creure, com he apuntat anteriorment, en un Déu omnipotent, de tal manera que s'assemblara a un senyor amb barba ruant per insospitats llars celestials i des d'allí ens governe. No obstant això, ja en els començaments del cristianisme, no es concebia a Déu sinó per la Trinitat (més o menys com ho conceben la majoria de religions del món). Per tant, vam intuir que Déu és una relació entre l'ésser humà i tota creació. Ànima, esperit, matèria. Llibertat, humanitat, univers.

Però, quin avantatge presenta eixa intencionalitat d'inculcar als creients el concepte d'un Déu que és “ésser” i és únic? Molt senzill: l'acreditació d'una única autoritat el representant de la qual és el Papa. Amb quina pretensió? Universalitzar el cristianisme com dipositari d'una única veritat divina i humana. La uniformitat, la unicitat, l'homogeneïtat com vehicle d'unitat de destinació, i açò, a Espanya, es tradueix així (paraules de Cañizares diumenge passat):

L'exhortació de la Conferència Episcopal “no procedia d'error o de motius tèrbols, ni usava enganys, i així ho prediquem, no per a acontentar als homes, sinó a Déu, que aprova les nostres intencions. Mai hem tingut paraules d'adulació, ni cobdícia dissimulada. Déu és testimoni. No pretenem honor dels homes”…”té una raó de ser molt profunda amb el que és la veritat de l'evangeli, que mai ha de callar per servei als homes, servei que li reclama obeir a Déu abans que als homes mateixos”.

És clar que el Déu dels nostres Bisbes parla per les seues boques, com no! I per tant, per a ser un bon ciutadà espanyol, primer cal ser un bon catòlic que aprenga a estimar una sola pàtria, una sola llengua, una sola nació on la família siga catòlica i formada exclusivament (perquè és paraula de Déu) per home i dona, un sol estil d'educació per a naturaleses dúctils dirigida per l'omniscent religió catòlica…A mi, tot açò em recorda aquell famós debat sobre la llibertat religiosa que, en 1869, van protagonitzar en les Corts els diputats D. Vicente de Manterola i D. Emilio Castelar. Estic segur que per a l'actual església catòlica, aquell al·legat de Manterola no és, ni de bon tros, cap anacronisme.

Per descomptat, amb aquestes premisses, els nostres devots Bisbes no troben raons per a no poder afirmar que “del vot moral i responsable depèn la democràcia”, que “s'ha de votar a partits i programes compatibles amb la fe i les exigències de la vida cristiana”, que “la confessionalitat de l'estat no s'ha de confondre amb la desvinculació moral”, d'ací les “dificultats per a incorporar l'estudi lliure de la religió catòlica en els currículums de l'escola pública” doncs “creiem que l'educació per a la ciutadania lesiona el dret dels pares a formar als seus fills d'acord a les seues conviccions religioses i morals”, “cal superar decididament les tendències corporatives i els perills del separatisme amb una actitud honrada d'amor al bé de la pròpia nació i amb comportaments de solidaritat renovada”, “vam reclamar la unanimitat moral”… Aquestes i més declaracions són paraula de Déu!

Jo, humilment, preguntaria als bisbes: Vostès Creuen, en consciència, que la victòria del partit polític que implícitament dóna vida a les seues exhortacions comportarà l'armonia i pau definitiva per a aquesta societat? Creuen que hi ha hagut alguna victòria sorgida dels conflictes esdevinguts en tota la història de la humanitat que ho haja aconseguit?

Solament l'altruisme, la tendresa, el perdó, són els veritables arquitectes de la pau.

Potser, "actitudes inicuas", malvades, corresponguen més a alguns que, sent il·lustres exégetes, estudiosos de l'escatologia i experts en teologia, se servisquen de paralogismes divins contingents esdevinguts en dogmes per a abusar dels seus fidels.

Però jo, com ésser humà que creu en Déu, resaré per ells impetrant el perdó.

Lluís Ronda (Dénia)