Avui podríem definir el capitalisme com “un sistema imperial d’organització de la vida econòmica, social i política dels països occidentals desenvolupats, controlat i basat en la concentració i exportació de capitals per oligopolis o multinacionals (que en la seua lluita per l’hegemonia tendeix a culminar en una mà única) via globalització, estructurat amb l’armadura de caire absolutista del poder industrial, financer i mediàtic, avalat pel capital bancari i forjat des de la ciència i la tècnica a través d’especialistes que han posat en marxa un motor anomenat consumisme alimentat per la societat de masses... Tanmateix, dita societat, és víctima d’allò que consumeix i produeix: és la classe treballadora, cada vegada més explotada, estressada i emprenyada”.

En aquestes condicions, la nova idea de “progrés” sorgeix d’aquesta ideologia del desenvolupament de raó absoluta evidenciada per l’economia de consum.

Però, aquesta classe treballadora dels països desenrotllats ja no s’entén dintre un àmbit “propietari-proletari”, doncs el capitalisme ha transformat el model de societat a través de la tecnificació. Diguem-ne que per estar preparat per la “vida moderna” gairebé tothom ha de tenir bons nivells d’aptitud i preparació, sobretot en el camp tecnològic o científic, tot conformant una nova classe mitjana dominant representada per obrers especialitzats, professionals, economistes, executius, advocats, procuradors, fiscals, etc... El País Valencià som un bon exemple de “modernidad” amb el seu consegüent concepte de “progrés” on el sector públic resta vinculat i controlat per una iniciativa privada capitalista que configura l’actual model econòmic del PP (sanitat, educació...) i que alhora engega nous projectes terciaris (obres faraòniques, events, formules 1, parcs temàtics, golf...)

Allunyada ja la filosofia de les escoles per evitar el pensament i la reflexió d’una societat configurada mediàticament, desestimada la feina tradicional (economies històriques) i artesana en favor del treball especialitzat on cada individu ha de pensar tècnicament (o siga, que les conseqüències d’eixe pensar han de reportar beneficis econòmics), no cal dir doncs que som en una societat pràcticament tecnificada o d’homes-màquina, i aquesta condició ha procurat tant la prostració dels valors humans i la relació entre les persones com la despolitització general de les masses, fent plantejar els problemes polítics des d’una visió exclusivament tècnica de la qual s’encarreguen els anomenats “tecnòcrates” (la tecnocràcia és una amenaça per a la democràcia perquè talla els ritmes humans, el ritme de la natura, prioritzant el negoci abans que les persones. La perspectiva tècnica és abans que la humana), doncs en aquestos moments resten al servei d’intermediaris polítics que serveixen els interessos de quatre empresaris capitalistes que són, en darrer terme, els que “manen” (la moció de censura a Dénia n’és un exemple).

No cal dir que aquest sistema capitalista necessita del creixement continu de forma permanent, i per aconseguir-ho ha creat les seues Universitats arreu del món: parcs tecnològics o cientificotecnològics que, des dels anys 90 i en un número superior als 260, són atapeïts de superespecialistes supercompetents que, en nom del I+D+i incrementen la cultura de la innovació i competitivitat (o guerra) de les empreses en nom dels interessos científics, tecnològics i industrials del capitalisme o control del món pels diners.
Els gestors d’aquest sistema creuen que han de convèncer a tots el països de les seues proposicions perquè són per a bé del “futur” de la humanitat, aporten qualitat de vida i “progrés” a les persones, doncs, com abans hem dit, es creuen dipositaris de la veritat i la raó.

Nogensmenys i lluny d’aquestes garanties capitalistes de “progrés i futur” que ens fa viure i treballar instal.lats en l’esdevenir, resulta que el present (del qual ens oblidem) i la realitat de llurs conseqüències són la destrucció sistemàtica de l’hàbitat, el desequilibri ecològic, la contaminació general, l’extermini de pobles indígenes en nom dels recursos naturals, l’extermini general d’espècies animals i vegetals, desaparició de cultures, desertització, esgotament d’aqüífers, acumulació de resídus tòxics i radioactius, canvi climàtic, invasió d’objectes en desús per tot arreu, desaparició de la capa d’ozó, minva en la qualitat de l’alimentació familiar quotidiana...

Més d’una vegada m’he plantejat aquestes qüestions: Tanta merda de tecnologia i progrés però el 60% de la humanitat no té accés a l’aigua potable, 1400 milions de persones viuen amb menys d’un dòlar diari, cada any 10 milions de xiquets moren de gana, a Europa hi ha 50 milions de pobres i 19 milions d’aturats, el món gasta cada dia 2500 milions d’euros per a la defensa en nom del món lliure, la pau armada, les guerres preventives o terrorisme legal dels estats, Europa i EUA consumeixen el 60% del total de la energia mundial o siga, que si tot el món consumira de la mateixa manera caldrien 3 planetes terra... En els últims 30 anys els pobles rics han multiplicat per cinc la seua riquesa i els pobres l’han reduïda 10 vegades, un dels motius potser perquè tota aquesta tirania usurera comporta que els països pobres tornen en interessos 2 ó 3 vegades més del capital que els varen deixar, a més a més, aquestos països subdesenvolupats (i amb quin dret en són anomenats d’aquesta manera?) han de continuar sent-ho, si de cas amb un xicotet augment de la qualitat de vida perquè puguen consumir la mercaderia de les multinacionals.

Pense que la societat ha de reaccionar contundentment davant aquesta oligarquia financera i la seua colonització tecnològica i científica, davant d’aquest capitalisme devastador i la seua globalització que està deshumanitzant-nos baix el parany d’un progrés que mai no ens pot fer feliços per haver desplaçat “l’estima” del centre de les nostres vides substituint-ho pels diners... Cal, doncs, fer una elecció: revolució i marxa enrere o subordinació, velocitat i esclat final.

Lluís Ronda
(Dénia)