L'alcalde d'Alaquàs guanya per 20 vots, amb fugides antilermistes en el pacte Puig-Romeu-IS. El dirigent federal decreta la fi de les lluites internes i exigix a l'alcalde de Morella que faça com Bono amb Zapatero.

Font: www.levante-emv.com

Es diu Jorge Alarte Gorbe, té 34 anys i és alcalde d'Alaquàs. Són les credencials del cinquè secretari general del PSPV, el segon més jove de la història. Ahir va guanyar la votació per a aqueix càrrec a la valenciana, a la manera socialista valenciana en temps de crisi: per 20 vots. En Alacant, Ignasi Pla va guanyar per 10, i en la Politècnica, Joan Romero, per 3. A Alarte queda per conquistar el lideratge del partit per a buidar la pista d'enlairament cap a la Generalitat. Però això, a aquestes hores, és com embastar somnis assegut en una pedra perduda en un lodazal.

A 28 de setembre de 2008 l'escàner al PSPV retrata un partit trossejat en mil trossos, adobats amb ressentiments de país, comarca o ciutat i en el qual les vísceres actuen com oracle, especialment quan es litiga per repartir la poca misèria que sura en l'oceà de la invisibilidad social. Simplement ingovernable. Alarte haurà de gestionar i liderar aqueix exèrcit d'àtoms. En aqueixa missió contarà, això sí, amb l'avantatge de tenir l'esquena coberta per la federal. «Des d'avui la direccion federal està darrere de Jorge Alarte fins a guanyar les eleccions», va sentenciar el visecretario general del PSOE, José Blanco, qui es arremangó ahir per a intentar ordenar el caos.

No va intervenir Leire Pajín, que ser valenciana la inhabilitava per a donar rapapolvos en públic. És el que va fer Blanco. La mà fèrria que en 16 mesos no ha aplicat en el seu despatx -mai va posar la mínima objecció a la proliferació d'aspirants- la va descarregar ahir en públic sobre el bescoll de Ximo El Puig, com cap visible del 47,72% del PSPV que ha perdut el pols a Ferraz. Perquè Madrid volia una llista d'integració entorn de Alarte. Blanco va pintar les consignes als insurrectes amb traç de brotxa grossa. «Açò és un punt final», va dir tres vegades.

«Es van acabar les bromes i els experiments». I va rematar: «Ximo, tens una enorme responsabilitat: assolir que aquest congrés acabe bé i t'emplace que exercisques aquesta responsabildiad. La mateixa que va tenir José Bono per a donar autonomia a Zapatero perquè configurara el seu equip». En el seu dicurso, Puig havia recordat que ell va donar a Sabater en el 35 Congrés Federal. I Blanco li va replicar que faça ara de Bono. Primer, evitant que el congrés acabe avui amb accident o executiva contestada. I després, que no dificulte la labor de la nova adreça. No es va conformar amb això, fins a va replicar expressions concretes com la «revolució silenciosa» que el bloc perdedor proposava contra Madrid. «Ací no es necessita cap revolució silenciosa, sinó un canvi tranquil i segur amb respostes del segle XXI i no del XX». Ni Alarte ho hauria dit millor.

A l'eixida i en privat, Puig va recriminar a Blanc pel seu reprimenda pública i el dirigent federal va llevar ferro a l'assumpte. De passada, el de Morella li va traslladar el mateix que als delegats seus, que va reunir després. «Nosaltres duem el vestit de la responsabilitat posat, però ara el responsable d'actuar és Jorge Alarte, a ell li correspon», va transmetre. I es va anar a menjar amb Leire Pajín, que va voler conciliar perquè avui el president del Govern venja a beneir una festa i no un funeral amb el duel barallat. Amb tot, Blanco va convidar a sumar-se a tots els quals «vulguen ser protagonistes de la nova etapa que comença».

En la seua primera intervenció com secretari general, Alarte va expressar el seu desig de «començar el canvi bé». Per això, veu «necessari que d'una vegada per sempre ens reconeguem amb generositat perquè ningú asseu la necessitat d'organitzar-se a favor o en contra de res ni ningú». Va demanar mans lliures i va prometre que va a fer «com Zapatero, a prendre decisions de forma autònoma per a acabar amb Camps». Per a reconciliar-se amb els quals li acusen de no respectar la tradició i identitat, va reivindicar a Joan Lerma i Ciprià Ciscar com «símbols» de 30 anys de «treball socialista». Els devia aqueixa jubilació solemne.