La nostra fe cristiana afona les seues arrels en el misteri de l'amor de Déu revelat en Jesucrist. La Carta als Hebreus ens diu que Jesús és l'iniciador de la nostra fe i el que la consuma perquè en el procés de la fe, de la nostra fe assumida conscientment i lliurement, la iniciativa la porta únicament i exclusivament Déu i la nostra participació en el procés té sempre el caràcter de resposta lliure a la prèvia oferta de Déu.

En tota decisió de fe està present, tan sols de manera implícita, la famosa aposta de Pascal que es podria compendiar i simplificar així: T'agrada, t'atrau i t'interessa el que t'oferix l'evangeli? Si respons que sí, seguix a Jesús que és l'únic camí per a aconseguir-ho, i si respons que no seguix el teu propi camí i que Déu t'empare perquè "Deus non alligavit potentiam suam sacramentis", és a dir, Déu no va lligar el seu poder salvador als sagraments i, per tant, a l'Església. Però el que tinga oïdes per a sentir que escolte.

Per això Jesús empra de manera genial el mètode de la seducció per a explicar el que és la fe, el Regne dels Cels. Basta llegir les paràboles del tresor amagat i de la perla preciosa per a comprovar-ho. La fe és essencialment una elecció entre dos regnes, que deia Sant Ignasi de Loyola, o entre dos ciutats, segons Sant Agustí, qui afirma rotundament: "Nemo credens nisi volens", ningú creu si no vol creure. La Carta als Hebreus, en el seu capítol 11, ens dóna a entendre que no hi ha fe sense esperança, sense el profund desig d'alguna cosa millorment i absolutament bo. I Sant Tomàs d'Aquino, en la seua anàlisi de l'acte de fe, enumera com a element decisiu el "desiderim boni repromissi". La seducció no deuríem oblidar-la mai en la nostra predicació.

L'acte de fe és el més personal i lliure que pot fer l'home, perquè compromet tota la seua vida i la unifica conferint-li un sentit definitiu i últim. En este sentit, la fe s'assembla al gra de mostassa de la paràbola: pareix insignificant però acaba convertint-se en un frondós arbre. La dinàmica pròpia de la fe és la d'informar tota la nostra vida, segons la paraula de Jesús en l'evangeli de Sant Joan: "Jo he vingut a donar vida perquè la tinguen en abundància".

Per la lliure acceptació del do de la fe, el misteri de l'encarnació s'actualitza en cada u de nosaltres. Crist es fa present en la nostra individualitat única, intransferible i irrepetible i pel sagrament del baptisme –sacramentum fidei– ens convertim en fills de Déu i imatge del seu Fill. I com la nostra personalitat està configurada i enriquida per diverses característiques històriques, geogràfiques, culturals i ambientals, de totes elles necessita la fe per a manifestar-se i expressar-se i perquè, a través d'elles, ens trobem a nosaltres mateixos. Quan jo, que sóc alcoià, puge a la Font Roja, entre en el santuari de la Mare de Déu dels Lliris i faig una estona d'oració, en valencià, naturalment, que és la meua llengua materna, als peus de la Mare de Déu de la Font Roja experimente un sentiment molt singular: tinc la sensació que me retrobe amb les meues arrels alcoianes i cristianes, indissolubles per a mi.

No es comprén, perquè és irracional i vexatori, que els tres bisbes residencials (els auxiliars desgraciadament no compten), cap d'ells valencià, no hagen tingut la grandesa d'ànima per a assumir la nostra cultura i la nostra llengua encara que cap la conega i la parle ni haja mostrat el menor interés per esmenar esta ignorància, i així no han aconseguit encara posar-se d'acord per a oferir –oferir, no imposar– als valencià parlants textos litúrgics i catecismes en valencians. Evidentment en esta qüestió el Metropolità té la major responsabilitat. Tampoc la meua generació de sacerdots, els de generacions més jóvens, i inclús els actuals hem fet l'esforç suficient per a aprendre la nostra llengua, i per a superar esta dicotomia lingüística.

En el pol oposat se situa el nostre paisà i amic Alexandre Alapont que ha traduït al nàmbia la Bíblia i tots els textos litúrgics. Jo mateix he tingut el privilegi de celebrar allí l'eucaristia en nàmbia. Això si que és un exemple d'entrega a les ovelles i a la inculturació de la fe. I a Espanya, el bisbe de Bilbao, castellà pur de Castella la Vella, ha deprés l'èuscar, a pesar que l'èuscar seguix sent minoritari en el País Basc. Per a solucionar els problemes no cal ajornar-los "sine die", sinó afrontar-los a pit descobert.

Cap cultura, cap llengua és prou per a expressar els misteris de la fe. Al contrari, la fe és com la lira, de les diverses cordes de la qual Déu fa sonar una harmoniosa melodia. Perquè quan rese en castellà aflora en mi l'espanyol que sóc i tota la riquesa cultural i cristiana d'Espanya i quan, en companyia de gents d'altres llengües, ho faig en llatí o cante la missa en gregorià vibre davant de la meravella de la universalitat de l'Església. És el que m'ha ocorregut tantes vegades sent estudiant a Roma.

S'ha repetit fins a la sacietat que l'essència del cristianisme no consistix en l'acceptació d'una doctrina sinó en l'adhesió a una persona. I en això està la naturalesa pròpia de la fe cristiana. Només quan s'aprofundix la nostra amistat amb el Senyor, la fe creix i s'enfortix i, al contrari, la indiferència i la fredor respecte a Jesús debiliten la fe, que acaba per reduir-se a una pura rutina. L'ideal del cristià l'expressa meravellosament Sant Pau en les seues entranyable paraules als Gàlates: "No sóc jo qui viu, és Crist qui viu en mi i mentres visc en este món visc de la fe en el Fill de Déu que em va estimar fins a l'extrem d'entregar-se a la mort per mi".

+ Rafael Sanus Abad
Bisbe auxiliar emèrit de València