Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella reuneix algunes de les pàgines més colpidores de Simone Weil (París, 1909-Ashford, 1943) sobre el seu procés interior i sobre la seua percepció de la desgràcia i la bellesa com a «formes d’amor implícit a Déu», segons ha assenyalat Emilia Bea.

Per a esta professora de la Universitat de València «pocs pensadors del nostre segle han exercit tanta atracció com Simone Weil». De fet, «els fragments de les seues obres, totes elles pòstumes, apareixen citats en els llocs més variats de la literatura contemporània i molts dels seus lectors manifesten haver experimentat una profunda commoció interior. La capacitat de romandre com a referent vital i filosòfic posa en relleu la singularitat del seu missatge profètic, a l’avantguarda de les sensibilitats que s’han despertat en les últimes dècades», ha afegit.

Igualment, Bea ha destacat que «la seua obra és una crida a la solidaritat amb els oblidats de la història, que té fortes implicacions socials i polítiques i transcendeix a un plànol religiós». Weil obri els ulls dels seus lectors per a mirar cara a cara el patiment i la desgràcia i veure en ells la veritat de la nostra condició humana.

El llibre reprodueix la carta que va remetre Simone Weil al seu amic dominic Joseph-Marie Perrin titulada “Autobiografia espiritual”, així com els assajos “L’amor a Déu i la desgràcia” i “Formes de l’amor implícit a Déu”.

UNA CURTA I INTENSA VIDA INTEL·LECTUAL I ACTIVISTA
Simone Weil va nàixer a París el 3 de febrer de 1909, al si d’una família jueua agnòstica. Estudià filosofia a l’École Normale Supérieure i fou professora d’institut, on era coneguda com “la verge roja” pel seu activisme sindical i pacifista i les seus col·laboracions en la premsa revolucionària. En els seus escrits denuncia l’estalinisme i el feixisme pel seu caràcter totalitari i desenvolupa una anàlisi rigorosa de l’opressió i del desarrelament.

Weil parla en primera persona, a partir d’experiències que li afecten profundament com l’assumpció de la condició obrera en la cadena de muntatge de la Renault o la participació en la Guerra Civil espanyola al costat dels anarquistes.

Arran de la seua experiència mística, que té com a moment clau una Setmana Santa a Solesmes, inicià el seu acostament al cristianisme, encara que no arribà a batejar-se. Davant la invasió alemanya, es refugia a Marsella, on roman fins a 1942, any en què es trasllada a Nova York i, posteriorment, a Londres, a fi de col·laborar amb la Resistència. Mor en 1943, als trenta-quatre anys, d’una tuberculosi agreujada pel seu desig de no menjar més que la ració dels seus compatriotes.

Font: http://rentllibres.wordpress.com