El valencià a l’Església catòlica. Una història d’amor i odi

dilluns, 08 desembre de 2008

Article de Josep Antoni Comes que recull el "Llibre blanc de l'ús del valencià II" de l'AVL, inserit a l'estudi sobre el valencià a les confessions religioses. Continuem amb esta interessant sèrie que encetàrem amb “Signes per a l’esperança” d’Agustí Colomer.

EL VALENCIÀ A L’ESGLÉSIA CATÒLICA. UNA HISTÒRIA D’AMOR I ODI, per Josep Antoni Comes

De l’ús del valencià a l’Església catòlica de València, se’n parla i escriu molt pel que fa al comportament de l’alt clergat, de la jerarquia eclesiàstica. La seua indiferència i apatia, quan no l’hostilitat, a tot el que supose una represa de la identitat dels valencians com a poble diferenciat i d’un cultiu digne de la llengua ha estat una constant. Però de l’actuació dels bisbes no vull parlar-ne per massa coneguda i perquè fa pudor remoure-la. Per aquesta mateixa raó, deixe de banda aquells altres personatges o associacions que conscientment entrebancaren (i alguns encara entrebanquen tant com poden) la recuperació de la consciència de poble i l’ús i ensenyament del valencià.

Crec, però, que cal superar laments i retrets, ajuntar esforços i, mirant el futur, recuperar experiències positives del passat que poden enfortir l’actuació del present. Sobre iniciatives i personatges cristians conreadors del valencià des de la Decadència fins avui comencen a aparéixer estudis seriosos que intenten traure’ls de l’oblit o del menyspreu. En aquest sentit són d’agrair, per exemple, les investigacions o articles divulgadors de Rafa Roca, Antoni López, Vicent Escartí, Agustí Colomer, Josep E. Estrela, Gabriel Garcia Frasquet, Antoni Ferrer Perales, Vicent Simbor, Antoni Furió, Vicent Pitarch.

No en són moltes, evidentment, ni pretenc oferir-ne un recull exhaustiu, es tracta només d’un mostreig significatiu, suficient per a esperonar, a la seua llum i exemple, institucions cíviques,
capellans i seglars. En aquest sentit, porte a la memòria iniciatives de clergues i laics que contribuïren a mantenir encesa la flama de la llengua i, en certa manera, prepararen la situació actual que, si no és per a llançar les campanes al vol, és la millor de totes les conegudes fins ara.

Cal tenir en compte una sèrie de capellans, anteriors a la Guerra Civil o coetanis del franquisme pur i dur, amb escrits en valencià, generalment de temàtica religiosa. Recordem Joaquim Garcia Girona (Benassal 1867-1958), considerat per alguns com el millor poeta valencià del segle xx, relacionat amb Antoni Maria Alcover i amb el lexicògraf Joan Coromines i amic de membres de la Societat Castellonenca de Cultura. També Josep Pla (Algemesí 1895-València 1975), rector de Xeraco i després d’Alaquàs, i el multiguardonat poeta jocfloralista fra Bernardí Rupert OFM (Vila-real 1903-1979), professor a Sueca i iniciador de Fermín Cortés i Joan Fuster en el nacionalisme.

En la postguerra trobem sacerdots i seglars que en l’ús de la llengua en la litúrgia s’avancen a la mentalitat i directrius conciliars. Figura senyera és mossén Vicent Sorribes i Gramatge (València 1903-1986). En 1950, a la seua parròquia de Rocafort, lectures bíbliques i sermons les fa ja en valencià. I en valencià publica, entre altres, l’Eucologi-Missal en l’editorial Lletres Valencianes, el Catecisme de la Doctrina Cristiana, seguint les petjades del Catecisme valencia_ del jesuïta Carles Ferris. I va traduir al valencià l’ordinari de la missa (La Missa del poble). Cal mencionar també el canonge Josep Espasa (Dénia 1914-1980). Com a director del Col·legi Major de Sant Tomàs de Villanueva sensibilitza els seminaristes vers la llengua i cultura valenciana organitzant tertúlies. Va publicar en valencià dos llibres de caràcter teològic que són tot un avanç en el panorama teològic d’aleshores: Falsejaments i veritats cristianes (1969) i Què cal creure (1976).

Entre els seglars catòlics d’aquest moment destaca el músic Agustí Alaman (Algemesí 1912-València 1994) que en 1955 publica un Recull de càntics cristians, reeditat en 1961.

El Vaticà II va donar peu en l’Església valenciana a un munt d’iniciatives personals i col·lectives que si bé no totes obtingueren el vistiplau de la jerarquia despertaren la consciència valencianista de molts cristians.

En la revista Valencia Cultural d’informació general (1960-1964) s’anima preveres i laics a celebrar la litúrgia en valencià. Vicent Miquel i Diego publica, en 1965, un destacat estudi titulat
L’Església valentina i l’ús de la llengua vernacla, prologat per mossén Espasa i editat en l’Estel. Va aportar arguments sociològics, històrics i de magisteri eclesiàstic a favor de l’ús del valencià a l’Església. I la revista Gorg (1969-1972) publica un número extra dedicat als Goigs valencians seleccionats per Ricard Blasco i modernitzats ortogràficament per Enric Valor. En 1969, el bisbe de Sogorb-Castelló, monsenyor Pont i Gol, desmarcant-se dels seus germans en l’episcopat de l’arxidiòcesi, promou la traducció al valencià de l’Ordinari de la Missa, que adapta a les nostres formes l’edició típica catalana. L’any següent s’edita igualment La Pregària dels fidels.

En 1972, la Comissió pro Litúrgia en Llengua Vernacla de la Junta Diocesana d’Acció Catòlica de València publica un document titulat L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina, redactat pel religiós mallorquí afincat a València, Pere Riutort, que havia estat examinat i aprovat amb un judici favorable pel següent grup de sacerdots i laics consultats: Lluís Alcón, Josep Alminyana, Josep Amengual (Balears), Francesc de Borja Banyuls, Josep A. Berenguer (Alacant), Martí Domínguez, Vicent Faus, Francesc Ferrer Pastor, Avel·lí Flors (Castelló), Pere Llabrés (Balears), Beatriu Civera, Francesc de Paula Moll (Balears), Robert Moròder, Manuel Sanchis Guarner, Joan Segura de Lago, Joan Senent i Vicent Sorribes. Molts d’estos valencians, tant clergues com seglars, amb la incorporació d’Enric Valor, Xavier Casp i Miquel Adlert, integren en 1973 la Comissió Interdiocesana per als Textos Litúgics Valencians, que presideix Pere Riutort i promou l’edició del Llibre del Poble de Déu. Missal dominical i festiu, publicat en 1975, i declarat pels bisbes «apte per als actes litúrgics fins a la publicació de les edicions cultuals valencianes». Les discrepàncies, diguem-ne filològiques, entre alguns membres de la comissió i les rivalitats puerils a l’hora de distribuir-se els càrrecs de la comissió anaren creant unes desavinences tan fortes que, una vegada publicat el Llibre, esclataren tumultuosament en sumar-se a l’embolic els interessos polítics i anticatalanistes del moment de la transició.

El ben cert, però, és que enmig de tanta convulsió, despropòsits, pors i inèrcies, la flama de la llengua no s’apaga. Pel que fa a la base eclesial, sorgeixen diverses associacions, persones i grups que es mantenen fermes. Recordem-ne algunes. En 1973 és erigida canònicament La Paraula Cristiana, associació que contribuirà al finançament del Llibre del Poble de Déu. L’associació edita un butlletí intern, Rent, que s’estén arreu de la diòcesi. Al voltant de La Paraula Cristiana s’arrengleraren no sols rectors i religiosos, sinó laics com Cristòfor Aguado, Vicent Badia, Francesc Ferrer Pastor, Vicenç M. Roselló, Joan Senent o el mateix Manuel Sanchis Guarner.

En juliol de 1976, a partir d’una idea inicial del seglar Josep M. Soriano, naix la revista Sao, dirigida per Josep Antoni Comes amb la col·laboració d’un grup de sacerdots i seglars que, fidels a les intuïcions renovadores del Concili Vaticà II i al retrobament del País Valencià com a poble diferenciat, opten pel valencià, i amb dedicació i saviesa i amb més de 30 anys d’ininterrompuda edició consoliden una revista que s’ha convertit en degana de la premsa en valencià a les nostres terres. Al setembre de 1996 edita la Bíblia Valenciana Interconfessional. Es tracta d’una adaptació a les nostres formes dialectals de la Bíblia Catalana Interconfessional. Darrerament s’ha fet una edició del Nou Testament.

També en aquesta etapa postconciliar apareixen altres publicacions com Pentecosta a Castelló, que anualment guardona amb un premi d’honor institucions, grups o personatges que sobreïxen en el conreu del valencià. Està també la revista Newman, més centrada en els temes ecumènics, que en 1991 tradueix al valencià una selecció dels pensaments del cardenal anglés Newman, amb el títol El cor parla al cor. De sempre han mantingut estreta relació amb el Centre Ecumènic Interconfessional de València i amb altres esglésies cristianes.

La Coordinadora de Col·lectius Cristians Valencians, una iniciativa impulsada per Marc-Antoni Adell i el pare Faus, durant vora quinze anys ha convocat col·lectius i comunitats cristianes a celebrar litúrgicament la Diada del País Valencià el diumenge anterior al 9 d’Octubre. Grups de seglars catòlics signen tots els anys un manifest reclamant l’ús del valencià a l’Església. Editaren les oracions del cristià en valencià i oferiren als rectors models de tramitació d’assumptes administratius en valencià (per exemple, la comunicació dels casaments al jutjat).

Ininterrompudament, des de 1989, se celebra cada any el Fòrum Cristianisme i Món d’Avui, que aplega vora 600 persones de parròquies, col·lectius, grups i moviments de totes les diòcesis del País. La consistència d’aquest esdeveniment palesa que, si es vol, és possible al si de l’Església pregar, formar-se teològicament, dialogar i conviure en valencià. Un servei semblant estan oferint un grup de sacerdots de Castelló que, davant la passivitat de la jerarquia, han publicat els Leccionaris A, B i C en un correcte valencià per a facilitar la lectura de la paraula de Déu en les misses.

Finalment, en el conreu de la llengua per iniciativa de la base eclesial, cal tenir en compte el Grup dels Rectors del Dissabte que tant en els escrits col·lectius com en els particulars que publiquen a la premsa sempre utilitzen el valencià. Així mateix, està la revista mensual Cresol, que porta ja vuit anys al carrer. És l’òrgan de la Unió Apostòlica de València, una associació sacerdotal on col·laboren sacerdots de diferents mentalitats, escrita majoritàriament en valencià.

Resta fer menció de les celebracions de misses i altres sagraments en valencià. Es tracta de l’índex més segur per a avaluar el grau de presència del valencià dintre l’Església. En els pobles, rectors i feligresos parlaven, i en molts llocs encara parlen, en valencià; però en entrar al temple es canvia de llengua, per la pressió castellanitzadora sàviament dosificada històricament des de dalt i per la inèrcia, absència d’esperit crític o meninfotisme dels de baix. Saber això requereix temps, mitjans i competència que no tinc. De les publicacions com de les cerimònies religioses en valencià al País, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua podria engegar un estudi estadístic i una anàlisi sociològica que donaria molta llum.

Tanmateix no puc acabar sense dirigir una súplica a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Sabem que té preparat el Missal Romà en valencià. Que el publique ja amb la mateixa llibertat i responsabilitat davant la jerarquia eclesiàstica amb què capellans i seglars catòlics hem actuat durant molt anys. Evidentment, es tractaria d’una publicació ad experimentum a l’espera que els bisbes donen les passes canòniques pertinents i tinguem els textos oficials.

Josep Antoni Comes Ballester és periodista i sacerdot jubilat.