Recuperar Ilocs poc investigats de la història és una tasca necessària per a qualsevol poble, però encara més per als que -com el valencià- han patit i pateixen els estralls de la devastació històrica i la baixa estima. A eixa recuperació dedica Agustí Colomer la seua tasca com a historiador; ara ofereix al lector un text sobre el valencianisme d'inspiració cristiana, que ha merescut el XIII Premi Francesc Ferrer Pastor d'investigació en la convocatòria del 2006. Altres títols seus, com Retrobar la tradició (1996), van en eixa mateixa línia, En I'obra que ara ressenyem, Colomer estudia i reivindica la importància del valencianisme polític durant la Segona República espanyola, encarnat en el partit Acció Nacionalista Valenciana. EI seu objectiu fonamental és demostrar que aquest partit ni era anticatalanista ni dretà ni reaccionari, tal com altres historiadors -en concret, M. Aznar i R. Blasco havien proposat.

EI Ilibre consta d'una «lntroducció», tres capítols i una conclusió, i acaba amb un interessant annex fotogràfic i la bibliografia de 52 fitxes, Per la «lntroducció» sabem que ANV va actuar durant quasi tres anys (del 6 d' agost de 1933 fins al 18 de iuliol de 1936) i que el 1935 simplifica el seu nom en Acció Valencianista, També coneixem la rellevància que assoliren els seus militants en la recuperació de la postguerra -gent com X. Casp, M. Adlert, Soriano Bueso, R. Moròder etc.

EI capítol I dibuixa la situació del valencianisme durant la Segona República, protagonitzat per la Unió Valencianista i l'Agrupació Valencianista Republicana. En aquell context, els militants d'ANV es reivindicaven de centre, atés el monopoli del concepte dreta que feia el conservadorisme espanyolista. L'oposició d'ANV a aquest s'apercep clarament quan I'acusa de ser tolerant amb el feixisme i bel·ligerant amb els nacionalismes distints de I'espanyol.

Una altra contribució d'ANV que Colomer realça és la publicació del setmanari Acció, dirigit per Francesc Soriano. Durant els dos anys que existí publica 112 números, de temàtica político, cultural, linguística i religiosa. EI capítol II es dedica a demostrar la filiació democratacristiana d'ANV, i els lIaços que la unien als partits germans del País Basc (PNB) i Catalunya (UDC). També, l'admiració que els seus militants sentien pels moviments socials que es coïen a Europa, en concret per la«Lliga de treballadors cristians belgues». La realitat social que es vivia a Bèlgica sobtava als valencianistes, que veien que els patrons valencians afavorien les organitzacions obreres «extremistes» i perjudicaven paradoxalment les catòliques.

EI capítol III tracta la posició d' ANV davant el feixisme, i para esment en el cas italià i I'alemany. La seua crítica ressalta I'esclavatge «entusiasta» en que vivia el poble italià, i, quant a Alemanya, la deïficació del Fuhrer. En un plànol local, ANV denuncia I'agressió a martellades que el 1934 va patir el bust del poeta Mistral, atribuïda a elements falangistes.

EI IV i darrer capítol insisteix en el caràcter nacionalista d'ANV, emmarcat en I'època republicana. Des del setmanari Acció se seguia amb atenció les dinàmiques de les nacionalitats basca i catalana, i també els casos irlandés i occità. EI partit no s'hi va estar de proclamar la conveniència d'una relació federal entre València i Catalunya, sense hegemonies i basada en la unió cultural i la Ilibertat política. Aquest capítol pretén fulminar els dubtes sobre el nacionalisme dels militants d'ANV. Els arguments proposats són l'adopció de les Normes de Casteló i la joia amb que foren rebuts a la seu del partit els catalanistes conspicus -entre els quals Pompeu Fabra- que visitaren la ciutat de València a finals de novembre de 1935.

En conclusió, el nou Ilibre d' Agustí Colomer posa lIum on no n'hi havia gaire fins ara, amb I'esperança de bastir un futur positiu possible des del coneixement sòlid del passat valencià.