Antoni López Quiles continua divulgant a 'Cresol' una sèrie de figures de sacerdots rellevants per la seua dedicació a l’estudi de la llengua i cultura valencianes. En este cas la del vila-realenc Mossén Rius (1871-1939).

MOSSÉN MANUEL RIUS ARRUFAT, per Antoni López Quiles

Eminent filòleg i gran valencianista, Manuel Rius Arrufat naix en Vila-Real el 20 de novembre del 1871 i mor en la capital diocesana el 8 de maig del 1939, en els 68 anys de vida tingué ocasió de posar de manifest que era un gran sacerdot –cantà missa el 21 de juny de 1895 en l’arxiprestal de sant Jaume, del seu poble– missió que compaginà amb la de filòleg i amb la de destacat gregorianista; en eixa matèria assolí notorietat amb reconeixement papal fins i tot. Encara que al final publicarem els goigs en honor de sant Roc que ell va compondre, i que manifesten un gran domini tant de la llengua com de l’estil gogístic i fins i tot de l’hagiografia sobre el sant occità, una gran part de la seua fama és deguda al fet que sempre predicara en Valencià, llengua amb la qual es trobava fermament compromés. Abans consignaré que va ser llicenciat en Dret canònic `pel seminari metropolità de Tarragona i doctor en Teologia pel de València. Després, continuà estudis superiors fins a llicenciar-se en lletres per la universitat de Barcelona –especialitat en llatí clàssic– per a exercir de professor en el Seminari dertusense, on acabá com a professor de grec, a banda d’ocupar altres càrrecs, com ara el de Rector o Prefecte d’Estudis. Als 30 anys guanya l’oposició a canonge-arxiver de la seu, amb el càrrec annex de professor d’hebreu del Seminari; encara pogué traure les especialitats d’àrab i de caldeu, i tingué a més més un gran domini del francés i de l’italià; professionalment va participar en la traducció de tractats mèdics en hebreu i en àrab. Finalment, també va ser un gran erudit amb inclinacions històriques, com ara en la palegrafia i col·laborà de manera activa en la transcripció de documents històrics de Borriana, Vila-Real, Castelló, Vinaròs, etc. El rei li concedí el títol de capellà d’Honor pels seus treballs i coneixements. Una eminència, per tant.

Entre tantes llengües que ocupaven les múltiples activitats intel·lectuals a què es dedicava, no abandonà mai la seua, no solament en el camp homilètic, com he avançat, sinó que va ser membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i, com a bon home culte del seu temps, un gran difusor del fabrisme. Molt important és la seua participació en la “Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta”, congregació de seglars i religiosos que, inspirada en la verdagueriana “Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat”, concretà en la diòcesi de Tortosa els esforços per la renovació litúrgica i l’acostament de la celebració al poble en molts aspectes, però sobretot en la llengua.

El compromís que mantingué amb el valencià no li resultà gens còmode, perquè va patir dures represàlies promogudes per la camarilla dominant de la cúria llatinòfila i enemiga de predicar en vernacle, la qual denuncià, amb tota classe d’infàmies i maledicències, les actituds de fidelitat a la llengua que mantenien alguns capellans compromesos, com ara Joan Baptista Manyà, mossén Eloi Ferrer, i altres, els quals foren severament censurats durant el pontificat de l’ancià bisbe Rocamora, natural d’Oriola. El llavors canonge de Tortosa va ser cessat del seu càrrec de director del Col·legi sant Lluís Gonzaga –delegació del Col·legi de llicenciats de Barcelona– víctima de difamacions i atacs per part d’eixe sector tan intolerant i repressiu que s’aferrava al llatí enfront de la llengua de la terra i que, mutatis mutandis, manté vigència. El llibre de “Les meves confessions” de mossén Manyà relata els fets magistralment, i vos assegure que fa estremir només de llegir-ho. Posteriorment seria rehabilitat i les reconegudes qualitats que l’ornaven.

Com la major part de capellans compromesos per la llengua i per la cultura valencianes, una de les característiques que definien mossén Rius era el seu gran compromís social. Relaten les cròniques que cinc dies abans de morir, encara va assistir a un soterrar en una aldea veïna de Tortosa, i va fer els set quilòmetres que la separaven de la capital a peu, precisament quan patia un greu procés pulmonar. Tots els seus cronistes li destaquen la seua bonhomia i honradesa.

Ben simptomàtic resulta el fet que un altre capellà immens, també erudit, insigne historiador i, com mossén Manuel Rius Arrufat, amant del valencià, que era mossén Manuel Betí, el designara com a marmessor dels seus béns.

El prevere que sabia llatí, grec, hebreu, caldeu i àrab i que parlava amb solidesa francés i italià, no menyspreà el seu valencià ni en renegà en el cas de les agressions de què va ser víctima que tant el feren patir; al contrari, el treballà i el difongué, fins i tot amb la difusió dels criteris normatius fabrians. Amb la publicació del present article fem un homenatge d’admiració i d’agraïment. La vida (moments de persecució inclosos) i l’obra de mossén Manuel Ruis i Arrufat constitueixen un timbre de glòria en les diòcesis valencianes com ho són igualment per a la llengua i la cultura valencianes.

En la següent pàgina web es pot llegir una de le obres de Mossén Rius: http://www.revistacresol.com/cresol86/mossenrius.htm

Font: www.revistacresol.com