En els anys que seguiren, sembla que la diòcesi va ser lliurada progressivament al poder dels càrrecs de confiança, com vam veure fa unes setmanes en el cas de la pronúncia romana. El 1929 escrivia el Dr. Lluís Carreras en un informe a la Santa Seu, demanat pel nunci Tedeschini: «En los últimos quince años, diversos Obispos servidores del Gobierno, con diversa fortuna i alternativas de criterio, Dr. Reig en Barcelona, Rocamora en Tortosa (...), han hecho cuanto han podido para aminorar el uso del catalán en la predicación y en la enseñanza del Catecismo, con escándalo de los fieles, disminución de la eficacia espiritual y resistencia pasiva del clero». 

Com hem vist fins ara i es pot intuir sense dificultats, l’avantguarda eclesial –o potser caldria dir-ne la salvaguarda?– cultural de la diòcesi de Tortosa va residir en capellans, professors i canonges naturals del terrer. Sabem que Mn. Bellpuig tenia el 1911 traduïts i impresos un catecisme diocesà i un catecisme de Pius X, que no podem assegurar que s’hagen conservat.

No obstant això, hi ha una altra fita palpable que sí que ha deixat rastre i que escapa a la línia habitual: és la publicació el 1922 a Castelló de la Plana de la Breu Instrucció de la Doctrina Cristiana, un catecisme amb una història ben curiosa que tinc en procés d’estudi. Es tracta d’una actualització real de la Cartilla reeditada per Serrano Morales l’any 1897, inclosa dins la «Biblioteca Infant» de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana. L’exemplar no conté cap nom del personal que hi participà, però per diverses fonts podem afirmar que s’hi amaguen dos personatges ben coneguts: Mn. Eloi Ferrer Cadroi (Benassal 1894-1936) i Carles Salvador, mestre a Benassal des del 1916. Aquest catecisme, reelaborat amb naturalitat i adaptat amb correcció a les formes lingüístiques vives, era distribuït debades per Carles Salvador des de Benassal i corria «de ma en ma entre’ls xiquets».

Tot i les limitacions d’aquestes obres, en conjunt no foren cap intent fallat. L’actitud d’aquells homes, ferma i contra corrent en molts casos, plantejava un repte bàsic als valencians i catalans de Tortosa: reconciliar-se amb la seua cultura i identificar-se amb la seua llengua pròpia i viva, per tal d’evitar de ser éssers duals que pensaven i parlaven en català i que pregaven en castellà.

Ensenyar la doctrina en català-valencià no era cap habitud al País Valencià, com demostren alguns testimonis. El nombre de catecismes, superior en castellà, no és un factor determinant, però sí indicatiu de l’escassa demanda de textos en valencià. Al meu parer, però, la pràctica catequètica no es fa necessàriament en la llengua dominant dels catecismes. Tot i l’allau de textos en castellà que es publicaren en aquells anys, podem dir que la instrucció es devia fer en molts casos en valencià per tal d’assegurar la comprensió i l’eficàcia en el catecumen. Per tant, no s’influeixen bidireccionalment aquestes dues variables: la instrucció religiosa en valencià i l’existència de materials en aquesta llengua. Ço és: una publicació en valencià pot ajudar/facilitar/animar la instrucció catequètica en valencià, però no és determinant.

Per una altra banda, la fidelitat lingüística o el simple pragmatisme dels instructors pot suscitar la necessitat social de disposar de catecismes que en faciliten l’aprenentatge. Resumint: pot haver-hi instrucció en valencià sense llibres en aquesta llengua inserits en el circuit comercial, i alhora l’existència d’aquests materials no assegura que es faça en valencià, tot i que és un símptoma de la normalitat a què aspira una cultura minoritària. I també si ho mirem des de l’altra perspectiva: la massiva i real publicació de catecismes en castellà no significa que tota la catequesi es faça en castellà, però sí que posa en relleu la voluntat de castellanitzar aquest àmbit d’ús, o almenys la manca de sensibilitat pastoral per catequitzar autènticament en la llengua dels destinataris.

Pel dietaris de les excursions filològiques de Mn. Alcover sabem què passava al territori valencià en matèria de catequesi i de predicació. En les dues entregues pròximes veurem un parell d’opinions genèriques publicades els anys 1921-1922 que ens dibuixen aquell panorama tan trist per a l’ús de la llengua pròpia en moltes parròquies, amb les excepcions que calga establir. Heus-ne ací el primer:

«Es general dins lo regne de València la fredor, l’indiferència, l’ignorància en relligió entre la gent del poble, a ne qui prediquen en castellà i fan dir el catecisme i les oracions en castellà. ¿Entén eixa gent millor el castellà que el valencià? Es evident que no. Donchs si en valencià i tot tenen tant de mal entendre les coses la gent del poble del Reyne de València; si en dirlos res que no els convenga, contesten que no entenen el castellà, ¿quina equivocació, quina... atrocidat no ha d’esser anarlos a predicar en castellà, ferlos apendre el catecisme en castellà, a on hi ha tantes de coses tan difícils d’observar i de practicar i que contrarien tant i tant les males inclinacions del cor humà, i que dominen l’inmensa majoria de la gent? ¡Quina responsabilidat tan tremenda no contreuran tots aquells devant Deu, que son causa de que dins lo Reyne de València no prediquin en valencià i no diguen el catecisme en valencià!... Et nunc reges intelligite. Erudimini qui judicatis (et regitis Ecclesiam Dei). ¡Que es de terrible allò del Profeta: Parvuli petierunt panem, et nou erat qui frangeret eis. —Intelligenti pauca.».

Font: Bisbat de Tortosa