“El marxisme era un corrent apreciat dins del món personalista i estimat per la seua racionalitat o la crítica seriosa que feien de la realitat. Però nosaltres no érem marxistes, ni podíem ser-ho, perquè l’eix del nostre pensament és la persona i no la classe, i perquè, a més a més, ens sentíem i ens sentim essencialment arrelats a la nostra comunitat natural: el País Valencià.” Revistes com Qüestions de vida cristiana o la cèlebre Esprit -que es venia al quiosc Dàvila-, els llibres d’Emmanuel Mounier, Jacques Maritain o Jean Lacroix, nodriren la formació política de Vicent Miquel, en el clima d’esperança i optimisme suscitat pel Concili Vaticà II.

Fou precisament un dels temes conciliars el que l’animà a escriure L’Església valentina i l’ús de la llengua vernacla (1965) en l’editorial l’Estel dirigida pel professor Manuel Sanchis Guarner. El llibre està redactat amb un llenguatge molt directe, sense concessions, parlant clarament, i en moltes ocasions resulta sorprenent que poguera editar-se en ple franquisme: ortodox des del punt de vista eclesiàstic (es publicà amb el nihil obstat), contradeia obertament els principis del règim amb constants al·lusions al genocidi de les llengües minoritàries i acusacions als “adoradors del Minotaure estatal”. Vicent Miquel en estat pur. L’estil apassionat de l’exposició no està en contradicció amb el rigor de la investigació, fonamentada en la doctrina social de l’Església, la història religiosa del poble valencià i la importància psicopedagògica del llenguatge. Han passat 44 anys des de la publicació i els cristians valencians encara no podem celebrar l’eucaristia amb els llibres d’altar oficials. Monsenyor Carles Osoro ha obert un xicotet badall en el mur de la insensibilitat pel qual esperem que entre amb força la llum de l’Evangeli en valencià.

Coincidint amb l’edició del llibre, Vicent Miquel promovia la fundació del partit democratacristià Unió Democràtica del País Valencià. No puc estendrem ni en la història ni en els noms d’esta iniciativa. Però sí que voldria subratllar la capacitat d’integració del projecte. Al voltant d’unes idees claus –el personalisme comunitari i el valencianisme- se sumaren a una iniciativa nascuda entre jóvens universitaris, gent provinent d’Acció Nacionalista Valenciana com Antoni Senent Micó, primer president dels democratacristians republicans; hòmens il·lustres de la Dreta Regional Valenciana, com Joaquim Maldonado; o els grups més dinàmics de la Joventut Agrària Rural Catòlica, encapçalats per Vicent Ruíz Monrabal, Vicent Diego i Josep Ferrís. Eixe exemple de convivència interna es projectava també a nivell d’Estat en l’Equip Democratacristià de l’Estat Espanyol, del qual formaven part, entre altres UDC, PNB i Izquierda Democràtica de Ruíz Giménez: una fórmula confederal, que no ha tornat a repetir-se en l’Espanya democràtica. Les eleccions de 1977 liquidaren el projecte. La UDPV fou, amb diferència, el partit valencianista més votat (48.000 vots), amb un percentatge del 2’7% a nivell del País Valencià.

El fracàs polític no afeblí el compromís nacionalista de Vicent Miquel. Secretari d’Actes del Consell Preautonòmic i secretari de l’Ajuntament de València fins a hui, la presència en llocs claus de l’administració valenciana ha permés que els nostres responsables polítics –coneixedors del seu patriotisme insubornable- pogueren comptar amb ell, no només com un professional qualificat, sinó també com un col·laborador dispost a fer qualsevol gestió que afavorira el benestar dels valencians del Cap i Casal o de tota la Comunitat Valenciana. Són diverses les accions dutes a terme per Vicent Miquel en eixe sentit, fóra qui fóra el color del partit en el govern, i algunes d’elles d’una rellevància ben gran. Mai ha volgut fer-les públiques i no seré jo ara qui ho faça.

Però més enllà dels seus servicis professionals, Vicent Miquel no ha deixat de participar en qualsevol espai que tractara de revifar la flama valencianista. Fou un dels noms claus de les tertúlies de l’Hotel Inglés, símbol de la Tercera Via. Fundà en 1996 l’entitat cívica UDPV que, entre altres iniciatives, intentà construir en març del 2001 una plataforma electoral comjunta entre UV i el BNV. També ha intervingut directament en un dels pocs nuclis de reflexió sobre el valencianisme, com ho són els congressos d’estudis personalistes convocats per la Universitat de València, amb publicacions com ara Emmanuel Mounier i la tradició personalista (2001) o Vida amunt i nacions amunt. El País Valencià en temps de globalització (2008). I el seu europeisme –indestriable del valencianisme- el féu participar en la redacció del text “Una proposta valenciana per al futur de la Unió Europea”, elaborat per l’entitat cívica UDPV, única organització del teixit social valencià que participà en la Convenció per a elaborar la Constitució Europea.

Personalisme comunitari, diàleg, valencianisme i europeisme conformen el bagatge dels setanta anys de Vicent Miquel. A casa nostra no han triomfat políticament estos referents. Però una ullada al teixit social ens permetrà veure la incidència positiva que ha tingut en molts àmbits: universitat, escoltisme, cooperativisme, algunes iniciatives d’Església...

Resta lluny l’època universitària. Mols dels antics companys de classe es reciclaren políticament amb els nous vents de la transició: del SEU falangista passaren a la UCD, AP i fins i tot, en algun cas, l’extrema esquerra. D’altres, amb la caiguda del mur, començaren a amagar els retrats de Marx i de Lenin i acabaren d’alts càrrecs de la dreta local o s’apuntaren als nous paradigmes de la progressia: el verd que substituïx al roig i el laïcisme que pren volada en una mena d’homenatge pòstum al blasquisme local. Vicent, però, no s’ha reciclat. Al menjador de sa casa una foto envellida presidix la biblioteca: un jove Vicent Miquel conversa amb atenció amb el malaguanyat líder de la democràcia cristiana italiana Aldo Moro. Felicitats, Vicent!

Agustí Colomer

Unió Democràtica del Poble Valencià