Poques voltes una frase tan curta ha provocat tant de mal a un moviment. Ab les seues lletres s’ha alçat un mur d’exclusió, un gueto al què han sigut llançats tots els que no encaixaven en el motle prefabricat, un forat negre que ha engolit noms, associacions i partits, esborrant-los de la història del valencianisme simplement per no ser d’esquerres.

La visió reduccionista que s’ha nodrit de la repetició obsessiva d’esta màxima, no sols s’ha limitat a esborrar de la memòria col•lectiva una gran part del valencianisme actiu durant la república i la posterior dictadura extirpant-lo ab efectivitat quirúrgica, sinó que continua tirant a l’oblit a quants gosen acostar-se al nacionalisme des de qualsevol posició ideològica diferent de la “única fe verdadera”.

Dijous passat, Unió Democràtica del Poble Valencià va organitzar un sopar homenatge a Vicent Miquel i Diego. En el mític saló de l’Hotel Inglés, escenari de tants actes del valencianisme dialogant i entorn de Vicent ens vam reunim un nombrós grup de polítics, empresaris, religiosos, editors, professors universitaris i sincers amics ab un denominador comú, la visió d’un valencianisme emmarcat pel personalisme comunitari.

Ningú hauria de poder negar el compromís sense límits i la trajectòria nacionalista de Vicent Miquel i Diego i no obstant això la seua persona i allò que representa són apartats sistemàticament, menyspreats, o pitjor encara, utilitzats com a trofeu de caça quan convé i davant de qui convé.

Esta sensació agredolça es va posar de manifest en el discurs pronunciat per Agustí Colomer, actual secretari general de la UDPV, durant l’homenatge. Un discurs ferm, clar i contundent, com no ho havia escoltat abans de boca d’Agustí.

Una lleu ullada als congregats en aquell sopar, representants de la societat civil, empresarial, cultural i eclesiàstica, bastava per a donar-se compte que la majoria d’ells havien fet en els seus respectius camps, més per la recuperació de la nostra pàtria que molts de què gaudixen del segell de qualitat pel simple fet d’haver subjectat alguna volta una pancarta de “salvem lo que siga” i no obstant això, tots ells acabaran per ser oblidats per un moviment que té a gala abandonar als seus per a abraçar-se a estranys.

A Vicent Miquel i Diego encara li queda molt per aportar al valencianisme, a eixe valencianisme que no s’automargina situant-se en l’extrem, a eixe valencianisme del què depén, segurament, el futur.