Ser valencià deu comportar satisfacció, solidaritat i reflexió
dimarts, 09 març de 2010
Per a mi, ser valencià significa formar part d’un poble,
ser membre d’un poble, el poble valencià. El fet que els valencians sigam un
poble per a mi comporta, sobretot, tres coses: en primer lloc, hem de
conéixer-nos; en segon lloc, hem de sentir satisfacció de ser valencians; i, en
tercer lloc, sobre el coneixement de nosaltres mateixos i sobre el sentiment de
satisfacció, els valencians hem de ser solidaris entre nosaltres.
Autoconeixement, satisfacció i solidaritat: eixos són per a mi els tres pilars
bàsics de ser valencians. I, encara, un quart factor: capacitat autocrítica.
Mirem-los d’u en u.
Un poble no existix si no es coneix, si no té
consciència d’existir i voluntat de seguir existint. En el despatx de la
Universitat de València, tinc un mapa del Regne de València del segle XVII. És
molt bonic, perquè no és allargat (que és com és objectivament el nostre
territori). En compte d’allargat, el mapa és tirant a redó, de tal manera que,
partint del centre, Morella està a la part dreta superior; i, Alacant, està a
la part esquerra inferior. En eixa representació del territori valencià, tot
està prop. És realment formidable, perquè eixa manera de representar el Regne
de València significa que la visió que els nostres avantpassats del segle XVII
tenien del seu país es reflectix en la mateixa manerade cartografiar el nostre territori.
Recuperem el tema del coneixement propi. Els valencians
hem de conéixer les nostres comarques, siga l’Horta d’Oriola o el Baix
Maestrat, siga la Plana de Castelló o la Plana de Requena i Utiel, siga la
Safor o siga la regió muntanyenca que té Alcoi com a capital. Ara: per a
conéixer-nos necessitem mitjans. L’autovia que va de Xàtiva a Alacant per Alcoi
fa anys que hauria d’estar acabada, igual que el tren entre Gandia i Dénia. Per
a que un poble estiga estructurat, les seues parts han d’estar ben comunicades.
Per una altra banda, quan viatgem per a conéixer alguna comarca no cal dir que
hem de ser molt respectuosos amb la forma de ser i de parlar de cada lloc. Un
respecte que ha d’anar unit a la identificació. Com
ara, si un valencià de Vila-real visita Torrent deu sentir com a pròpia eixa
ciutat de l’Horta; o, si un valencià d’Ontinyent va a conéixer la ciutat d’Elx,
deu identificar-se amb el paisatge, amb la cultura i amb els valencians de la
capital de les Valls del Vinalopó.
El coneixement de les comarques valencianes, el respecte
a la varietat i la identificació amb cada una de les nostres formes de ser i de
parlar desemboca en la satisfacció: la satisfacció
de ser valencians, la satisfacció de ser com som i de parlar com parlem, des de
la mar tranquil·la de Benidorm fins a les serres altes de Villena; des del
Vinaròs mariner del nord fins a l’Oriola agrícola del sud. Ara bé, la
satisfacció i l’autoestima no són sostenibles, no són perdurables, si no van
unides a un sentiment i a una activitat de l’intel·lecte: el sentiment de ser
solidaris i l’activitat de ser reflexius i autocrítics.
Si una persona es sent valenciana d’una manera profunda
i conseqüent, tendix a sentir-se solidària amb els
valencians de cada comarca. I això implica tindre en compte la qualitat de
vida. Difícilment viurem d’una manera satisfactòria si no funciona bé la
indústria dels taulells i la del mobles, la tèxtil i la metàl·lica, la dels
joguets i la del calcer, el turisme de vora mar i el turisme rural de
l’interior. Sentir-se solidaris dels valencians de qualsevol comarca valenciana
equival a preocupar-se per la seua educació, per la seua salut i per la seua
economia. Els valencians actuals no podem sentir-nos orgullosos de ser hereus
dels vells llauradors valencians i, alhora, despreocupar-nos de la terra:
desinteressar-nos pel preu que cobren els llauradors per les taronges o per les
carxofes, per la verdura o per l’arròs, pel raïm o per l’oli.
Ser valencià, sentir-se valencià, comporta drets i
deures. U dels drets és tindre la solidaritat dels altres, sentir-se volgut i
protegit. I, qui té eixe sentiment i eixe suport, ha d’actuar amb els altres de
la mateixa manera, és a dir: respectant-los, volent-los i donant-los suport. I
és que voler i ser volgut, ser solidari i ser ajudat són processos que, quan
són interdependents, s’alimenten mútuament i es multipliquen. Dos persones
unides i coordinades no en són dos, sinó tres o quatre. Per això els pobles
units són tan forts i tan admirables.
Recuperem el solc. Per ara, hem parlat
d’autoconeixement, de solidaritat i d’autoestima. Però, per a reeixir en la
defensa de la terra, per a triomfar en el suport a la indústria, al turisme i
als servicis en general; per a aconseguir eixos objectius necessitem ser
reflexius i ser autocrítics. Cal ser autocrítics per a millorar l’ensenyament i
la salut, perquè no existix una bona civilització sense una bona educació i una
bona sanitat. Necessitem ser autocrítics per a deixar als nostres fills un país
tan bonic o més com el que hem heretat dels nostres pares. Cal ser autocrítics
per a mantindre l’economia valenciana en el món globalitzat actual. Hem de ser
autocrítics per a fer propostes que milloren la societat valenciana, que augmenten
el benestar dels valencians, que incrementen la formació humana, perquè sense
fer créixer la nostra formació en els valors humans difícilment augmentarem el
sentiment de viure bé, difícilment viurem d’una manera satisfactòria.
En definitiva, per a mi ser valencià comporta quatre
coses: en primer lloc, conéixer la societat valenciana en cada una de les seues
comarques; en segon lloc, ser valencià implica sentir satisfacció de ser com
som i de parlar com parlem; en tercer lloc, ser valencià demana ser solidari
amb les necessitats dels altres valencians; finalment, ser valencià aconsella
ser reflexius i autocrítics per a conservar les coses bones que tenim i
millorar alguna de les deficients.
Podríem dir que, en un món cada volta més global, ser
valencià és per a mi la manera més fructífera de ser humà, la manera més humana
de ser persona. Certament, els valencians som europeus i hem de participar en
la direcció d’Europa. Però Europa és molt gran. Des del punt de vista dels
sentiments, des del punt de vista de les relacions humanes quotidianes, Europa
està lluny. Passa un poc igual en relació a una bona part d’Espanya. En canvi,
¡costa tan poc traslladar-se d’una població valenciana a una altra! Realment,
la societat valenciana té una bona mida per a fer que els valors socials no
siguen una cosa abstracta i separada de la vida quotidiana. Ans al contrari,
sentir-se valencià permet que, en la vida de cada dia, hi haja un equilibri
entre els interessos de l’individu i els de la societat, un equilibri entre les
necessitats de la persona i les necessitats del poble. Contat i debatut, el
sentiment de valencianitat cohesiona socialment, cosa que és tan positiva per a
la persona com per al conjunt de la societat valenciana.
El valencià en el futur de la
societat valenciana
Com que sóc lingüista, dec tractar un tema que, en el
fons, preocupa a molts valencians: què hem de fer els valencians amb el
valencià. Quan un poble té una llengua pròpia, això augmenta fàcilment el
sentiment de ser membre d’eixe poble. Fa poc, em contava una amiga argentina
que, quan els fills de valencians emigrats a Argentina vénen a Espanya, no es
senten del tot en casa mentres no senten parlar en valencià. Quan veuen
persones que parlen en valencià, és quan senten que ja estan en casa, que ja
estan en la pàtria dels seus pares.
Entre el segle XIII i el XVIII, el valencià va ser la
llengua que estructurava i travava la societat valenciana. Però la pèrdua de
les estructures polítiques i jurídiques del Regne de València en 1707 va
comportar l’expulsió del valencià de les institucions públiques, on va ser
progressivament substituït pel castellà. La perduració d’eixa situació durant
casi tres segles ha deixat el valencià en una mala situació social, ja que les
activitats socials importants es fan pràcticament totes en castellà.
Amb la recuperació d’una part de l’autogovern gràcies a
l’Estatut d’Autonomia, el valencià ha deixat de ser un llengua il·legal. Però,
la situació social, només ha canviat d’una manera significativa en les escoles,
sobretot en aquelles que impartixen diverses matèries en valencià. En la resta
de la societat, el valencià seguix en una situació molt precària, de
marginalitat. A més, en la segona mitat del segle XX el poble valencià ha patit una fractura social produïda a
causa de com interpretar la naturalesa del valencià, cosa que ha comportat
efectes negatius, tant per al conjunt de la nostra societat com per a l’ús
públic del valencià. La creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha
contribuït a superar aquella divisió, per bé que encara queden seqüeles i
alguna intransigència, com ara la negativa de l’arquebisbe de València a
dialogar sobre la versió valenciana dels documents litúrgics.
Mirem al futur. Tenint en compte que vivim en un món en
què els idiomes dominants pressionen els parlants de les altres llengües per a
que no les usen en la comunicació pública, resulta versemblant creure que les
llengües que no tenen el suport clar i inequívoc d’un Estat només tindran futur
si es dóna una condició: formar part de la identitat d’un poble, ser un factor
important en la caracterització d’una societat. D’acord amb això, el futur del
valencià depén bàsicament de dos factors. El primer és forjar un projecte
social de futur, un projecte en què els valencians tingam la voluntat de
dirigir el nostre futur. Això és positiu per a tots els valencians i, per tant,
és igual siga quina siga la nostra llengua materna, de la mateixa manera que és
igual siga quin siga l’origen dels nostres pares. El segon factor que
assegurarà el futur del valencià és que estiga articulat a eixe projecte
social, és a dir, que els valencians percebem el valencià com a u dels factors
definidors de la personalitat valenciana.
Cal
destacar que, en eixa conjuminació entre societat i llengua, hi han beneficis
per a les dos parts. La societat valenciana guanyaria perquè el fet de parlar
en valencià augmenta fàcilment el sentiment de sentir-se valencià i la voluntat
de ser valencià. I, el valencià, també guanyaria perquè el fet de ser vist com
a un component definidor de la identitat valenciana potenciaria el seu ús
públic. Ben mirat, a la vista que una llengua només existix si s’usa, la
consideració del valencià com a component de la personalitat valenciana implica
dos accions complementàries: en primer lloc, hem de combatre els obstacles que
s’oposen a l’ús públic del valencià; en segon lloc, cal afavorir la
identificació dels valencians amb el valencià i el seu ús públic.
Per a aconseguir eixos objectius (que són alhora socials
i lingüístics), serà bo que aprengam dels errors del passat. Com ara, els
valencians no hauríem de ser anti res: ni catalanistes ni anticatalanistes, ni
espanyolistes ni antiespanyolistes. Els valencians només hauríem de ser una
cosa: pro valencians; i, des d’eixa actitud ètica,
hem de coordinar-nos amb tots els pobles amb qui tingam objectius en comú,
siguen lingüístics o siguen econòmics, siguen culturals o siguen
mediambientals.
Quant al model lingüístic que necessitem els valencians,
hem d’intentar que siga identificador per a la majoria de valencians, que siga assimilable
per als parlants de cultura mitjana i que siga practicable en la comunicació
pública. El valencià culte ha de ser percebut com a natural i, alhora, com a
potenciador de la personalitat valenciana. Això promourà que el valencià escrit
i el valencià oral culte estiguen tan units, que siguen carn i ungla.
L’objectiu és arribar a escriure com parlem i parlar com escrivim. Encara ens
falta per a arribar a eixe objectiu i, u dels mitjans per a avançar, és tindre
en compte un principi sociolingüístic, que podem formular així: El poble no
és per a la llengua, sinó la llengua per al poble. En
l’humanisme, tot ha d’estar supeditat a les persones i als pobles. En
conseqüència, és la llengua qui ha d’estar al servici dels parlants.
Conclusions
Tragam conclusions. Per a mi, ser valencià és la manera
més eficaç i més satisfactòria d’enfrontar-me a una necessitat humana: arribar
a un equilibri entre els valors individuals i els valors socials. Perquè
sentir-se valencià, sentir-se membre d’un poble facilita que els objectius
socials es tornen un incentiu en la vida de cada valencià; i, el sentiment de
solidaritat que fa nàixer el fet de sentir-se membre d’un poble, eixe sentiment
espenta cada valencià a tindre interés per fer propostes per a millorar la seua
societat. Estem davant d’unes relacions circulars que s’autoalimenten entre
elles.
La societat valenciana té unes bones mides per a
aconseguir que els noms persona i poble siguen paraules concretes, unes paraules plenes de sentit real, un
sentit arrelat en la vida quotidiana. Quan tenia dèsset anys, vaig començar a
sentir-me valencianista i, ara que en tinc 55, he de confessar que eixa actitud
m’ha aportat moltes satisfaccions. Realment, si ara tornara a tindre dèsset
anys tornaria a sentir-me valencià i tornaria a voler que els valencians governem
la societat valenciana.
Abelard Saragossà, Universitat de València. Intervenció a l'acte "¿Què
és per a tu ser valencià?" Taula redona, 26 de febrer del 2010, organitzada pel Centre d'Actuació
Valencianista Faustí Barberà, Club Diario Levante. Participació de Vicent
Diego, Federico Fèlix, Joan Senent i Abelard Saragossà. Moderador: Enric
Nomdedeu.
