Els fets de pederàstia ara coneguts no poden justificar al perllongat silenci d’algunes autoritats eclesials anys enrere. Davant la pederàstia no val ni l’ocultació, la dissimulació o la mentida. Només són admissibles mesures contundents com les que era està aplicant l’Església catòlica des del pontificat de Benet XVI. I aquí està la paradoxa de les cròniques dels diaris. Alguns medis han fet que el Papa, en lloc de ser la solució al problema, alimenten la sospita que n’és la causa. Molts medis de comunicació han centrat les seves cròniques sobra la pederàstia en proporcionar algunes dades, i han callat d'altres, perquè els lectors pensin que Benet XVI, en la seva etapa de bisbe o responsable de la Doctrina de la Fe, actuà d’encobridor dels pederastes. En un excel·lent article, Antoni Puigverd, critica aquest fet i denuncia la distracció que representa enfocar aquest tema d’aquesta manera. Marta Nin, des de la seva atalaia romana comenta el paper negatiu de determinada premsa en aquest assumpte.

Certament, és xocant generar animadversió contra Benet XVI per aquest tema. Ha estat precisament Joseph Ratzinger qui, a l'arribar al pontificat, ha començat a destapar els diversos casos tèrbols dins de l’Església catòlica. Amb decisions clares i contundents ha destapat alegries doctrinals amagades sota el rigorisme observant o ha afrontat els escàndols sexuals que altres havien tapat. Ha estat aquest Papa el que ha donat passos de gegant per corregir alguns greus problemes eclesials doctrinals o organitzatius. Benet XVI no s’ha cansat de repetir, amb més o menys vehemència, que a dins de l’Església catòlica hi ha importants xacres que cal resoldre sense esperar més. Personalment, tinc algunes dificultats per acabar d’entendre algunes poques de les seves decisions. Tot i que, en una visió global, comprenc que cal prendre algunes mesures en un sentit, com és el cas de la readmissió dels lefebvrians, per tal de poder prendre’n altres en direcció oposada.

Per què centrar ara tota la crítica contra Benet XVI?. Em dóna la impressió de que, des de diversos sectors, es volen neutralitzar les seves actuacions. Els especialistes en temes vaticans han parlat més d’un cop de la soledat del Papa. Soledat que experimentà també el pare Lombardi quan presentà la carta de Benet XVI a l’església d’Irlanda demanant perdó per la pederàstia d’anys enrere. Soledat que anà bé per evitar sorolls que enterbolissin el pensament del Papa, però que també es pot interpretar com a mostra d’abandonament. Alguns analistes polítics i eclesials han destacat que les primeres denúncies mediàtiques de pederàstia de l’Església catòlica sorgiren a Boston (Estats Units) en la mateixa època que Joan Pau II denuncià la guerra d’Irak. Alguns d’aquests comentaristes establiren, en aquells temps, una relació causa-efecte entre tots aquest fets.

Estem en un cas similar? Quines circumstàncies socials o d’altre índole poden haver atiat tanta hostilitat contra Benet XVI? Qui està passant a la premsa informació relativament confidencial que es troba ben guardada en la discreció dels procediments disciplinaris eclesials?. Qui són els que poden guanyar a curt termini amb un Papa debilitat pels mitjans de comunicació?. Qui poden guanyar a mig termini per un model eclesial qüestionat per la societat? Està còmode la cúria vaticana amb un Papa que té un discurs propi i un projecte clar? Moltes preguntes que tenen, probablement, vàries respostes.

Jordi López Camps
és President de la Comissió Executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat i actualitza molt a sovint el seu blog Vita Moleskine.