Professor de la Facultat de Teologia de València, va ser nomenat rector del seminari de València l’any 1969 i bisbe auxiliar de l’arquebisbe Miquel Roca Cabanellas.

El bisbe Sanus era un home lliure, dialogant, amable i afable, que sabia escoltar i aconsellar amb seny i prudència. Allunyat de postures intransigents i d’actituds fonamentalistes, Rafael Sanus va ser un bisbe que, en paraules de Rafa Roca (del consell de redacció de la revista Saó) era “una referència per a tots els qui ens estimem una Església valenciana”

El bisbe Sanus, al qui vaig conèixer quan ell era rector del seminari de València, col·laborava en Saó i en Cresol, revistes que defensen la necessitat d’una valencianització de l’Església al País Valencià.

Home d’una gran noblesa i bonhomia, Rafael Sanus destacava la necessitat d’aconseguir la independència entre l’Església i l’Estat. En un article seu de l’any 2005, el bisbe Sanus deia: “l’Estat confessional, no solament no constitueix un ideal per a l’Església, sinó que fàcilment es converteix en un obstacle”. Per això el bisbe Sanus, en sintonia amb el que havia defensat el cardenal Tarancon, demanava que l’Església fera “un esforç per canviar de mentalitat i assumir les conseqüències de l’aconfessionalitat de l’Estat”. La postura del bisbe Sanus era valenta i plenament evangèlica: “Què passaria si l’Església renunciara a l’ajuda econòmica de l’Estat? Res. Que estaria més a prop de la primera de les Benaurances i guanyaria llibertat” . I continuava: “Si l’Església vol ser lliure, ha de tallar els llaços que la lliguen a l’Estat”.

Amb un llenguatge senzill i proper i gens autoritari, el bisbe Sanus sabia transmetre l’Evangeli amb una veu lliure. Rafael Sanus era conscient que el document del Vaticà II Dignitatis humanae sobre la llibertat religiosa, havia de provocar en l’Església un gir de 180 graus en la seua relació amb la societat civil, plural i democràtica. Per això creia que aquest document “havia de despertar els bisbes espanyols, embolcallats en el núvol del nacionalcatolicisme, del seu somni dogmàtic”. Per al bisbe Sanus l’esperit de la Dignitatis humanae assumia el nucli essencial de l’antropologia moderna: la dignitat de la persona, fonamentada en la llibertat.

I és que per al bisbe Sanus, el gran problema de l’Església no era “la moral sexual, ni la bioètica, ni la defensa de la vida, sinó despertar la set de Déu que tenen els hòmens del nostre temps”.

Rafael Sanus patia per la situació de l’Església, pel fet que “alguns bisbes parlen amb una arrogància i seguretat i amb un sentit autoritari, que produeixen al·lèrgia en aquells que els escolten. Sembla, deia Rafael Sanus, que sempre parlen contra algú! No és eixe l’estil de Jesús en la paràbola de l’ovella perduda”.

Estimava Montserrat amb tot el cor, i sempre que pujava al nostre santuari, acompanyat pel bon amic Alfons Llorenç, concelebrava l’Eucaristia i dinava amb els monjos, i fins passava alguns dies a la nostra hostatgeria. Pel fet de ser valencià com ell, amb el bisbe Sanus hi havia una sintonia especial en les confidències i en l’amistat. Amb el seu humor tan característic i gens maliciós, em comentava: “no sé què ens passa als bisbes, perquè en posar-nos la mitra al cap, alguna cosa ens afecta al cervell, i ja no som com érem abans!!”.

Rafael Sanus va ser un home ple de bondat, que amb el nou arquebisbe de València Carlos Osoro, va vore nàixer a l’Església valenciana una nova esperança, un nou camí fet de diàleg i d’entesa, allunyat de la crispació, de la connivència amb un partit polític concret i de la confrontació sistemàtica amb la societat.

“Servent fidel i prudent”, el bisbe Sanus era un home comprensiu i compassiu, amic dels seus amics, fidel servidor de l’Evangeli i dels hòmens.